Berlin dia 5

Reflexions:

Reflexiono sobre els alemanys. No són tots iguals, no generalitzis, no extreguis conclusions massa de pressa, espera't a trobar-te en problemes, res és el que sembla. Obvietats. No tinc proves que demostrin que tots els italians són uns impresentables, però ho dic. Igual que dic que l'alemanya és un a societat millor, més responsable i menys anorreada per les futilitats, les aparences, les banalitats que no mereixen ser considerades i que, tot i així, ocupen el 90% del pensament de la majoria dels humans de l'anomenat "món occidental".

Sóc al metro i observo l'expressió dels qui han passat una guerra: dels qui l'han causat, dels qui l'han instigat però, al cap i a la fi, dels qui s'han vist per mil motius avocats a un període relativament recent de massacre i destrucció; dels qui caminen encara avui entre ciutats a mig reconstruir. Estan cansats, esgotats, diria jo. Han acceptat com cap altre nació al món la seva ineludible culpa per un holocaust espantós, inimaginable, terrorífic, com tants altres a la història. Senten absolut fàstic pel seu passat i el pes de la responsabilitat que internacionalment s'han vist obligats acceptar ha deixat certes marques d'expressió que ni tan sols l'edat és capaç d'esborrar. Fa només quatre dies que el futbol (el mundial, l'eurocopa, etc) els ha donat la força necessària per cridar de nou el nom d'un país del qual, ara com ara, poden estar més que orgullosos. Ja no fa vergonya ser alemany. Enlloc del món hi ha més campanyes en contra dels nazis ni més espais d'exposició destinats de mostrar humilment la veritat d'un passat que cap d'ells voldria tenir.

És curiós. Els espanyols van executar bilions d'indígenes arrasant un continent sencer ara fa sis segles i no he sentit mai més que orgull d'aquestes gestes; es van matar els uns als altres fa cinquanta anys i encara ara uns i altres se senten orgullosos de les seves atrocitats. Ruanda, Armènia, Iraq, Iugoslàvia, EEUU, i un llarg etècera. La història de la humanitat és plena de Genocidis, execrables tots.

A més de ser una "super lesbe" (tal i com posa a l'enganxina del seu ordinador, que m'ha fet sortir de dubtes), la meva llogatera és una recol·lectora de llibres, molts dels quals van sobre nazis i altres nimietats de la història d'Alemanya.

Alemanya és ara un país de pau. Ningú lluita, ningú té ganes de lluitar. Tancats en ells mateixos han après a destriar què és important del que no ho és i a generar una enorme consciència social que fa que el país es desenvolupi en una aparent harmonia sota els dictats del que s'ha anomenat el "bé comú". Potser és només una manera de tornar al món tot allò que un dia un senyor amb bigoti va decidir prendre-li, però el cert és que el resultat actual és una massa social heterogènia, aparentment feliç i molt cooperant. L'aspecte físic, els diners o l'arrogància perden aquí un enorme valor en favor del respecte pel medi ambient, els animals, el pacifisme o la cultura que són constants inamovibles de qualsevol dia a dia.

Això és el que penso dels berlinesos: senzills, integradors, pseudo-enderrocats i amb una capital que queda lluny d'ostentar el primer lloc en l'escala econòmica del país. Tothom diu que el sud és diferent. Possiblement. Això és el que els berlinesos em transmeten de moment. Ja veurem d'aquí a un mes; quan m'hagi trobat en problemes, quan hagi pogut extraure conclusions més a poc a poc.

..............................

Per cert, sabíeu que el "codillo" és típic de Berlín? És asquerós i molt poc respectuós amb els animals, però per això existeix una paraula que es diu "contradicció", no?

No m'agraden les especialitats berlineses i per això menjo cada dia en un restaurant oriental diferent. Com ha de ser.

Kamikatze