CONSTANTS VITALS

Fa dues setmanes que em sembla viure en un déjà vu continu. Els motius es repeteixen a la meva vida com si em desplacés per un zoòtrop i ara visc obsessionada amb l'efecte Truman.

Constant vital 1:

A Barcelona hi ha una plaga: el virus TOUS s'ha extès irremeiablement per tots els indrets de la ciutat i ha arribat fins i tot a les aules de les facultats més radicals i ultra neo-hippies com la de lletres:

A més és un bolso que te cagas de lleig, amb ossets amb tumors a les cames, que no ho veieu???!!

D'on coi ha sortit aquest bolso que porten exactament una de cada 5 dones que es creuen amb mi a qualsevol lloc i moment de la meva vida? El regalen? (Tant de bo fós aquesta la resposta però sé que no). Foma part d'un pla incesant d'uniformització social encarregat per les mutinacionals americanes als malvats bessons albins de Tous? No ho sé, no tinc resposta per a la pregunta però estaria molt agraïda si algú es molestés a resoldre aquest dubte que (literalment) em treu la son. Avui venia pensant en això i no m'ho podia creure, però de la parada de ferrorarrils a la porta de casa meva (2 carrers) he vist el bolso dues vegades, després d'haver-ne comptat 3 més en un dia de facultat (el divendres) en què a lletres sóm 4. Vaja, a mi això em té molt intrigada així que us animo a buscar-lo per les vostres facultats. Les dones del meu món el porten a raó de 4 de cada 10. No em vull ni imaginar quantes ties s'han comprat aquesta cosa si jo la veig 20 vegades al dia. I Charlie, digue'm que a USA no n'has vist cap, siusplau!

Constant vital 2:

La meva segona constant vital té nom i cognom i una cara de pa de quilo que no se l'aguanta: es diu Isabel Coixet. Dijous passat vaig anar a dinar amb la meva mare a la barceloneta i vaig veure asseguda a la llunyania una dona amb cara de pa de quilo i ulleres de gafapasta i vaig dir: "L'és o no?". I vaig sentir uns crits en anglès en un agut histèric i vaig dir, sí sí, ets la Coixet. Quan ja havia marxat vaig pensar: uff, acabes de perdre l'oportunitat d'incomodar-la mentre dinava per donar-li el teu currículum. Llàstima, ja no tindràs més oportunitats de fer-ho" ... I va marxar. El cas és que ahir, instaurat ja el dinar setmanal amb la meva mare, vam canviar de restaurant per anar a un japo del centre. Només entrar vaig dir, mira, el Trueba petit (el que no és el guenyo)! Assegut en una taula amb dos llocs buits xerrava amb els seus companys i jo pensava "mira quina casualitat, cada setmana un director". I ... ATIZA! La Coixet one more time! Va asseure's a la taula, es va fotre dos quilos de marisc amb els seus coles directors i va pirar, i així vaig tornar a perdre l'oportunitat de dir-li algo que no sé exactament què hauria de ser.

David, la nena de rojo me persigue one more time! Vestuario de camuflaje anti-fans-comilonas

Constant vital 3:

Aquesta constant vital no és una constant particular. És una cosntant mundial que em té fins els collons. Té un nom i un cognom que voldria deixar de sentir algun dia de la meva llarga exisitència: Scarlett Johanson. M'importa una merda que estigui boníssima, que tingui unes orelles de pàmpol al descobert a las Hermanas Bolena, que canti, que tregui discos de merda, que sigui la nova Marilyn, que vingui a Barna i que faci pel·lis a dojo a pesar del seu escàs talent interpretatiu. ME LA SUDA l'Scarlett, joder. No m'importaria que tingués un malaurat accident, si no fós que encara n'hauriem de sentir parlar més ... que cansina.

Kamikatze