Pq Tarantino és un geni?!

Avui, a l'assignatura de retòrica, hem de fer d'oradors durant 10 minuts amb un discurs propi. Degut a que la nostra primera proposta (i dic nostra pq la Júlia i jo volíem fer els nostres discursos interrelacionats) va ser censurada, m'he hagut d'exprèmer el cervell pensant de quin tema jo sabia molt (requisit que em va posar el professor en refusar-me la primera opció) i podia ser prou seriós.

Així que vaig decidir-me per aquest, que no és que en sàpiga molt, prò com a mínim una mica sí (ja que el llibre amb el que he gaudit més a la meva vida ha estat la biografia d'aquest dona).

El meu discurs intentarà desmuntar la crítica dels detractors de Tarantino que el veuen com un imitador; jo demostraré al contrari, que és un geni per poder crear noves històries a través de trossets d'altres clàssics (o no tan clàssics) i per ser el màxim exponent del "collage cinematogràfic" (que diferencia l'imitació de la inspiració). Així, demostraré que és un artista de la talla de Picasso o Braque i un visionari tan important com Marcel Duchamp en el seu moment.

Em recolzaré de material gràfic, com aquest collage de representacions dels personatges de Tarantino que he muntat, per exposar els meus arguments de manera més consistent.

Aquest, concretament, vol demostrar com Tarantino ha conseguit crear un imaginari col·lectiu basat en el món que ell ha creat a partir d'inspiracions d'altres elements cinematogràfics existents. Pq és cert que el mono groc no el va inventar ell, però va ser ell qui va pensar en que el dugués una bellesa rossa d'ulls blaus americana i que es convertís en la nova heroïna del segle XXI que eclipsés el record de Bruce Lee.

Tot i així, hi ha un element audiovisual que m'he quedat amb les ganes d'incloure en la meva presentació, i és el següent. Compendreu que degut al lloc on em trobo m'és impossible pensar que puc utilitzar-lo sense que això comporti un important declivi de la meva nota.

És tan crack que li dediquen models de cotxe i tot.

"Patrocinando el Roma Film Fest, la conocida compañía de coches Mini comenzó una buenísima campaña publicitaría en la que homenajeaba a diversos directores de cine. Éste fue el dedicado a Quentin Tarantino"

http://tarantinospain.blogspot.com/

I a continuació, algo que ningú es llegirà, però que em fa moltíssima il·lusió posar. La meva introducció al treball de cine de 4t que vaig fer sobre Tarantino. Sé que és molt llarg, però no us queixeu a sobre que no ens llegiu!! ;)

“Faig pel·lícules per a mi mateix i els demés estan convitats”

(Quentin Tarantino)

1. INTRODUCCIÓ

Dir que Quentin Tarantino és un monstre del cine, segurament no pot considerar-se exagerar. Al llarg del temps, molts excèntrics han estat considerats artistes en el camp, per posar un exemple, de la pintura, tant sols per haver innovat d’alguna manera, encara que aquesta innovació fos per a molts mal vista, i per a molts altres, una presa de pèl. A Tarantino se l’ha titllat, moltes vegades (i la majoria amb molt de despreci), de “plagiador”, per recuperar moltes escenes, diàlegs, vestuari (i un gran etcètera) d’altres pel·lícules. Però si bé això pot ser cert (si acceptem el canvi de la paraula plagi per la de tribut o homenatge, tal com prefereix anomerar-ho el propi Tarantino), no hem d’oblidar mai la part cinèfila que acompanya a aquest fenomen. Hem de saber que moltes figures de la indústria cinematogràfica de Hollywood s’han meravellat de la vasta cultura cinematogràfica del director. I és que Tarantino ha estat considerat per molts professionals, al llarg de la seva vida, com una encilopèdia de cine vivent, i això no hauria de ser mai una dada que deixem al marge de la crítica a Tarantino.

Segons el periodista David Denby, del The New Yorker, Tarantino és “Un incoherent constructor de collages pop, no de cine. El geni de les enciclopèdies i el videoclub s’ha convertit en un megalòman, i l’estimulat cineasta que podia haver sigut desapareix ràpidament” . Així, la crítica al seu cine no es desvincula de la evidència del seu vastíssim coneixement cinematogràfic.

Tot i així, la qualitat de “Repo-man” que se li ha concedit a Tarantino (sobrenom que podria arribar a agrair, per la seva condició de lector de còmics), no ha de ser, sota el meu punt de vista, entesa com a quelcom pejoratiu. Si bé partim de la idea que Quentin mai ha intentat dissimular les múltiples influències d’altres a les seves pel·lícules, no és menys cert el mèrit en sí que pot tenir l’elecció adequada de cada instant per escollir les peces del trenclacosques que esdevindrà una obra d’art. Si bé mai va importar que els noms més importants del pop-art tiressin de reproduccions d’objectes del món quotidià per a la creació de la seva obra, menys hauria d’importar que un autèntic cinèfil i cineasta usés un talent exquisit per triar els trossets que composarien el collage i que ho sumés a la seva pròpia genialitat per crear peces d’una tensió i qualitat màxima durant tot el temps que dura cada pel·lícula seva.

Si busquem al Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola la paraula “cinèfil”, el trobem definit de la següent manera: “Aficionat al cinema”. Però això, en el cas de Tarantino, és poc. Ell va més enllà. Per a Tarantino el cinema no és una afició, el cinema és una forma de vida. I aquí és on radica la diferència entre el cineasta com a simple professional i el cineasta com a artista. Per al segon, on incloc sense cap dubte a Quentin Tarantino, crear una pel·lícula és expressar a través d’ella un submón d’emocions i sentiments; és un mitjà d’expressió gairebé metafísic. I per això, per ser l’univers on crea un nou jo com a ens emocional, no és d’estranyar que aquest estigui construït a partir de les emocions que mouen al director en qüestió; i en el cas de Tarantino aquestes emocions, sensacions i experiències només giren entorn el cinema. Per a Tarantino el cine és la seva vida, i a través d’aquesta vida crea, com en el seu moment el personatge de Víctor Frankenstein, més vida, i per tant, més cine. D’aquesta manera ens endinsem en un cercle viciós que no s’acaba però que té una lectura superficialment simplista: el cine dins del cine; la metàfora perfecta del cicle de la vida: la vida creant vida.

Tot i així, si es vol considerar a Quentin Tarantino una bèstia de la mímesi, endavant; però llavors també es pot contraatacar amb un dels arguments més sentits a la indústria de la fàbrica de somnis: ja està tot explicat. D’aquesta manera, no podem tirar en cara a Tarantino que no intenti marcar-se un farol venent-nos un refregit encobert, sinó que reconegui obertament que la seva immensa memòria cinematogràfica (i més enllà d’aquesta la literària, musical i cultural, al cap i a la fi) es cola en tots moments en la seva obra, deixant un tros del que més li ha agradat de cada producte consumit en aquest mercat del monopoli de la idea. I això sempre sumat al favor que fa a molts incondicionals seus que de no ser per ell no coneixeríem sèries com Kung-Fu o el genère cinematogràfic italià que és el giallio, per exemple.

Ara, tot i així, si Quentin Tarantino té un mèrit indiscutible, és el de ser un blanc d’innumerables crítiques, ja siguin bones o dolentes, però sempre fetes amb passió.

A Tarantino el pots entendre de dues maneres, segons el meu parer. L’una és simple: pensant que és un plagiador i que, a més, és un fan incondicional de la violència més gratuïta que es pot donar al cine contemporani (i al cine en general, gràcies a l’aprofitament dels avenços de la tècnica per agumentar la versemblança i, per tant, l’identificació). O, d’altra banda, pots identificar-te amb un personatge amb potencial de geni (160 de coeficient intel·lectual), hiperactiu, ingenu i ambiciós; amb una persona que podrien haver confós per un bruixot durant l’edat mitjana, per la seva manera diabòlica d’expressar-se, per la velocitat de gestos i paraula, i, sobretot, per la intel·ligència que demostra.

El més interessant de Tarantino és veure com el que veiem a les seves pel·lícules, la gran barreja de gèneres, músiques, personatges, imatges, referències, etc. no és més que un mirall de la seva personalitat inquieta. Per tant, podem veure la mà de l’autor a l’obra, cosa que ens pot fer partíceps de l’entusiasme i la il·lusió del creador.

Per a Tarantino la realitat no té límits; està tan clar aquest fet i l’anteriorment esmentat de la subjectivitat que demostra a les pel·lícules, que ens adonem que la barrera entre la realitat i la ficció no existeix en el seu univers. No hi ha separació, perquè l’una i l’altra poden esdevenir la mateixa cosa (per a ell ho són): la vida i el somni, la professió i la realitat. És un personatge més d’una pel·lícula en la qual no pot evitar que molts altres elements del seu univers s’hi colin (aquí entren les influències cinematogràfiques externes). Però la resta d’elements els crea o els posa ell: moments d’originalitat pura i genuïna. Aquesta pel·lícula és la seva vida, o aquesta vida és la seva pel·lícula.

D’aquesta manera el seu cine esdevé ja no només una barreja de referències d’altres creacions cinematogràfiques, sinó una transgressió en tota regla dels gèneres: si no hi ha barreres ni fronteres a la realitat, tampoc hi són a la ficció, i per tant el cine és la mateixa amalgama relacionada que ens ofereix la vida real. Una pel·lícula seva, a l’univers cinematogràfic, no és més que una persona més que pertany a la humanitat. Seguint aquest discurs de manera coherent, el cine no té perquè seguir normes definides, més enllà de la búsqueda de la pròpia estètica (com la búsqueda de la felicitat a la vida), i per tant el cine de Tarantino abusa una mica d’aquesta anarquia.

És difícil, per tot això, estudiar a Tarantino en l’aspecte de construcció fílmica. Més encara, és difícil analitzar la voluntat tarantiniana si acceptem que la seva vida cinematogràfica i la personal són una mateixa i que, com passa a la realitat, moltes coses “són” i no “les fem ser”. Com a part de la seva intimitat, ens trobem amb cites, plans, o idees a les seves pel·lícules que no són més que bromes privades entre el seu equip tècnic i artístic que, no de casualitat, els considera la seva família Per exemple, en el cas de Reservoir Dogs, el gos que surt en el fals episodi que explica el policia enconbert, Mr.Orange, tenia una llengua llarguíssima, cosa que feia molta gràcia a l’equip i, per recordar el moment, Tarantino congela un pla on apareix el gos amb la llengua enfora. Aquesta impossibilitat de desvinculació de la realitat i la ficció fa complicat analitzar el perquè de cada element, com és complicat analitzar el motiu real dels tots els actes duts a terme per una persona durant tota la seva vida.

Per això mateix, moltes vegades és difícil saber qui és ell i qui és el personatge, com és difícil saber què és seu o què és d’un altre; d’aquesta manera és igual de difícil esbrinar què és intencionat o què casual.

Tarantino va per lliure, i esperem que sempre hi vagi. Les grans majors no han conseguit caçar-lo, i ell encara treballa amb aquells amb els que, tot i tenir-hi bones bronques, sap que confien amb ell perquè ell també hi confia (els germans Wenstein, per exemple, de la distribuidora amb la que treballa). Així Tarantino té la sort de poder fer el que vol, i com a director lliure, fa a cada moment el que li dóna la gana. I això inclou el que els seus plans, les seves seqüències, etc. tinguin un component de visceralitat que fa impossible treure’n una gramàtica particular clara.

Voler controlar a aquest director (tal i com han comprovat molts grans de Hollywood) és, primer, una tasca de sobèrbia (no donaré lliçons al mestre), i segon, és un salt al buit.

Així que faré aquest treball partint d’hipòtesis, perquè és tot el que em permetria aquest “enfant terrible” de Hollywood, el qual, mentre no es parli només de les seves pel·lícules com a apologia a la violència, permet interpretacions lliures.

És per tot això, que no intentaré en aquest treball fer un anàlisi de la seva videografia comparada amb aquestes influències de les que beu, perquè em trobaria amb la necessitat de recòrrer a tant material per comparar amb cadascuna de les referències, que acabaria aquest treball, com a mínim, d’aquí a sis mesos (dedicant-m’hi les 24 hores del dia). El que faré és intentar donar una idea del tipus de cine tarantinià, ententent que ell mateix creu en el cine com a espectacle per als sentits. Analitzaré la seva última obra, Kill Bill (entenent-la com una mateixa, tot i als seus dos volums), entrant en l’univers del cineasta, i en la seva història, per intentar mostrar la construcció fílmica d’aquesta pel·lícula, sense oblidar els seus altres tres films. D’aquesta manera, em fixo en com composa aquesta peça fílmica i quines semblances o, més aviat, elements comuns hi trobo.

El motiu de centrar-me en la seva última pel·lícula i no en les anteriors (Pulp Fiction, Jackie Brown i Reservoir Dogs) és perquè la majoria de bibliografia que he trobat està més centrada en aquestes primeres pel·lícules, i no en Kill Bill. També m’interessa per ser la última pel·lícula de Tarantino (després de sis anys de no dirigir – la última va ser Jackie Brown-) i és amb la que el director ha anat més lluny a nivell estètic (també perquè el pressupost amb què ha comptat no té ni punt de comparació amb les anteriors). Per això, per ser fins ara la “guinda” del pastís tarantinià, i perquè visualment la trobo una obra mestra, he decidit centrar-me en aquesta i no en les altres.