THE NANNY DIARIES

The Nanny diaries és una d'aquelles pelis de les quals en veus el trailer i automàticament penses: si aquests són els millors gags que m'ofereix la peli millor em gasto els 6 euros de l'entrada en ficar-me motlles de pa per tot el cos i deixar que els coloms s'hi restreguin visquent, així, la meva pròpia experiència terrorífica sense haver de necessitar en Hitckcock pq m'ho expliqui. Pq el trailer, senyors meus, és dolent. Però dolent de dir: tothomcom l'Scarlett, amb el catxé que té accedeix a una cosa així? (Tot i que amb aquest comentari no vull dir que sigui la gran actriu del segle XXI, pq per a mi no ho és; però sí la considero una de les grans superestrelles del segle) Però tothom anirà a veure la peli pq, desenganyem-nos, la Scarlett està prou bona com per no necessitar massa més per mirar una peli seva: els tius babejant i les ties creient que no cal ser un cadàver per ser una sex-symbol, vale. I està basada en una novel·la, cosa per la qual sempre acabes pensant: "home, si s'han venut exemplars del llibre és que algun interés tindrà l'argument, pq no veig ningú comprant exemplars de la novel·la en la qual es basava Torque" (si, em poso molt pesada amb el tema, però... Calia una peli com aquella?! I mira que el prota era guapo a rabiar -si el voleu veure millor mireu la versió bollywoodiana de Pride and Prejudice, Bride and Prejudice-).

En fi, que he anat a veure la peli amb la meu mare, sometent-nos a la inquisidora mirada d'un "taquilleru" (truc per quan no saps una paraula, la poses entre cometes i li fiques una u al final) que s'estava cagant en nosaltres per ser les úniques persones al cine i les causants directes de que no pogués anar cap a casa abans aquesta nit de reis. Cap de les dues s'esperava molt; ja sabeu, la millor manera d'anar a veure una peli. I al final ens ha agradat força a les dues. Una comèdia senzilla i no molt pretenciosa, amb uns personatges exagerats prò no per això poc creïbles, uns acudits humilment graciosos, i una història sentida mil vegades prò duta a terme amb dolçor, decisió, confiança i amb l'ajuda d'efectes graciosos que ajuden a l'intent d'adaptar al cine el marevellós món dels best-seller per jovenetes. Si bé amb Bridget Jones se'n van ensortir prou bé amb la veu en off recorrent en aquest tipus de gènere i amb els cartellets a modus d'apunts personals de la prota al diari, i a Devil wears Prada només es va insinuar amb efectes de muntatge com cortinetes, a aquesta se'n van una mica més enllà barrejant una història amb tocs biogràfics anònims però perfectament reconeixibles d'entre els tòpics amb tocs de fantasia molt útils per treure una mica de ferro a un missatge que en el fons por resultar molt amarg: les peles no dónen la felicitat. Però jo he hagut de pagar 4'50 per passar una estoneta de satisfacció ben portada... ;)

Nota: un 8 generós però agraït (s'entén que sempre entenent les notes dintre del que considero els varems dels seus respectius gèneres)