divendres, 8 de maig del 2009

The Wrestler (el luchador)

Als anys 80 el grup britànic Queen recollia en una cançó l'esperit incondicional de qualsevol espectacle. Des dels escenaris de mig món Mercury cridava "Show must go on" i les masses embogien sota els efectes de l'èpica d'una de les cançons més populars de la història del rock. Era un missatge clar d'elogi a la vida que, convertit avui en lema, defineix a la perfecció el funcionament del show business: espectacle a qualsevol preu.

The Wrestler és un film sobre l'espectacle vist, en certa manera, des de "bambalines". Al més pur estil Aronofsky, es tracta d'una pel·lícula de personatge en què tot se succeeix al voltant d'un protagonista total. Tan absolut com el Lenny de Pi (1998), menys pretensiós que el de La fuente de la vida (2006) però tan central com tots ells, el personatge de Randy (magistralment interpretat per Mickey Rourke) és, en ell mateix, una història interessant.


Randy "The Ram" Robinson és un lluitador de wrestling acabat, una vella estrella de la lluita americana que, després d'una gloriosa joventut, ha d'enfrontar-se a la foscor d'una maduresa sense força, sense fama i sense dignitat. Endinsat en la decadència de l'espectacle rural, Randy viu alenat per l'endogàmica admiració dels seus contrincants i successors, mentre pren consciència del final de la seva carrera i del míser balanç de la seva empremta vital. És la trista historia de l'envelliment de l'heroi, revisitada ad infinitum des del Rei Lear de Shakesperare fins a Toro Salvaje (Scorsesse, 1980) o fins i tot a Acorralado, la primera de la saga "Rambo".

En aquesta ocasió, Aronofsky l'encerta plenament en traslladar el mite a l'actualitat en un context -el del wrestling- molt popular arreu dels Estats Units i que cada vegada compta més adeptes (i de menor edat) a tot el món. El sanguinari "Batista" és avui un ídol de pati d'escola i sembla increïble com un espectacle tan poc arrelat al nostre país ha pogut calar tan endins en el repertori d'herois dels nostres nens.

Una bona explicació és la que apuntava Friedrich Nietzsche a La Genealogia de la Moral: "Sense crueltat no hi ha festa. És la certesa més antiga i més present a la història dels humans." I potser tenia raó. Els realities televisius, el cinema bèl·lic, la premsa groga, la pornografia vexatòria i fins i tot algunes dinàmiques socials de les noves generacions (que remeten cada vegada més a la violència i la humiliació) posen al descobert dia rere dia que la crueltat, el gaudi vers el dolor al·lié forma part de la nostra pròpia naturalesa. Autors com Ramon Casas pintaven a finals de segle XIX aglomeracions de catalans frisosos per assistir a les execucions públiques que se succeïen a la ciutat de Barcelona (Garrrot Vil. 1893). Hom podria pensar que en l'últim segle les coses han canviat molt però el cert és que encara avui el video de l'execució de Saddam Hussein bat rècords a les llistes dels clips més vistos d'internet. I la pregunta que es planteja és si no hem de considerar que el sadisme és tant humà com l'enveja o la por.

I The Wrestler també ens parla d'això. Al llarg de la pel·lícula el protagonista lluita per mantenir-se dempeus en un ring que, més que això, sembla una sala de tortures. Els combats són llargs, explícits i, per sobre de tot, patètics i cruels. És l'eterna dicotomia del wrestling que es dol entre la coreografia i el dolor i que sembla quantificar l'èxit de l'espectacle en funció del grau de vexació pública al qual se sotmeten els contrincants. Lluites amb vidres, grapes, foc i ferros són el nivell més elevat d'aquest curiós esport-espectacle on el públic assistent es desfà en elogis per aquells que més són capaços de suportar el dolor. És un públic eufòric, embogit, que (dit de forma taxativa) gaudeix amb cada gota de sang que es vessa al quadrilàter. És sadisme en estat pur.

Al llarg de la història -i encara avui-, el sadisme sembla haver estat un terme reservat als grans malvats (el mateix Erich Fromm parla a Psicologia del movimiento nazi del "sadisme incomparable de Hitler") però es revela a diari com un sentiment d'allò més comú que prova d'amagar-se sota la parafernàlia d'espectacles de diverses fisonomies. És el cas de la boxa, del toreig, del sadomassoquisme pornogràfic o dels realities psicològics (com al populra "La caja") que inunden cada dia les graelles dels mitjans de comunicació de masses.

Donatien Alphonse François de Sade (més conegut com El Marquès de Sade) deia a La filosofía en el tocador que "la crueltat és el primer sentiment que queda imprès en tots nosaltres". Si ens neguem a creure això, potser seria hora de plantejar-nos si no és aquest el moment de para els peus al show-bussiness, abans no acabem matant-nos els uns als altres al davant d'una càmera de televisió per al gaudi i exemple d'una audiència frisosa de violència (tal i com preveia ja Stephen King a la seva obra The running Man); si fem cas del diagnòstic de Sade, Nietzsche o el mateix Freud quan parlava de "l'instint de mort", sembla que no hi ha res a fer: només cal que ens asseguem al davant del televisor i gaudim de l'espectacle. O que acudim a un espectacle de wrestling i animen amb força al més valent.
Kamikatze