Bevinguts al pitjor dia de la meva vida

Sóc molt propensa al drama. És un fet difícil de negar. Curiosament, però, no m'agraden les pelis que expliciten la tragèdia humana, ja que els meus drames estan absolutament descontextualitzats si els treus de mi. El dilluns vam anar a veure Antes que el diablo sepa que has muerto (Before the devil knows you're dead, Sidney Lumet) i sí, em va deprimir. La peli és innegablement bona. No és un thriller d'acció trepidant amb silenciadors i cotxes de luxe, com podria semblar pel cartell de la pel·lícula. Però tampoc resulta tan d'estar per casa (amb tot el respecte, i tenint en compte que parlem un geni, empenyat en europeitzar les seves pelis) com Cassandra's dream, tot i que les proporcions del dramon siguin més o menys equiparables. Si bé una explora més explícitament l'evolució d'uns personatges que, segons les circumstàncies, tiren cap a direccions molt diferents, Antes que el diablo... planteja de principi a fi l'irrevocable direcció d'un destí condemnat a dur la desgràcia des del moment en què es prèn una mala decisió. En aquesta, és la successió més natural i lògica dels fets la que condueix a unes accions desesperades d'uns personatges que mai haguessin cregut poder arribat a trobar-se en tals situacions. Amb una direcció sòbria i amb una posada en escena molt austera per acompanyar de patetisme lo fatídic de la història i fer més crua la realitat d'uns personatges que ignoren que allò més barat sempre acaba sortint car, Antes que el diablo... és una peli amb un títol desconcertant (i absolutament afortunat) que tot i que admeto que està molt bé no m'acaba d'agradar tant com li pot agradar al titu, per exemple, encantat de trobar-se amb pelis sense final feliç (ni final, ni començament ni res..) -sóc conscient que és l'efecte que busca, per tant és tremendament efectiva-.

Però el meu dia no ha estat dramàtic. Ha estat un dia més en aquesta nova etapa que fa mesos vaig iniciar, en què l'eufemisme "no estic molt espabilada, últimament" reflexa una realitat descontrolada. I és que des que he posat el peuet i he sortit al món... he descobert que el síndrome de Peter Pan ha fet poc més que atrofiar-me el cervell i convertir-me en aturadeta. Avui, me'n torno a casa amb: un bitllet a ninguna parte (o al limbo dels viatges no realitzats, però lligats i ben lligats -es refereix al money-), un potencial divendres/últim dia de feina que es queda en penúltim dia degut a lo capritxosa de la meva sort i amb un maquillatge de geisha que encanra no entenc com poden vendre més enllà de Mongòlia. Tot per ser una estúpida mocosa sense caràcter. Una cosa us asseguro, si fos capaç d'emprenyar-me amb la resta de la humanitat només una desena part de lo que m'emprenyo diàriament amb mi mateixa... ara potser tindria èxit, peles i... un maquillatge que no contribuís de manera tan descarada a obviar que la meva sort no es va desprendre de mi per Sant Joan i es va manifestar en forma de cel ennuvolat per tal que jo pogués morir-me tranquil·lament de fàstic el dia que havia decidit no fer res més que posar-me morena.

Sóc la Lota, sóc aquí, nyi nyi nyi nyi nyi...

Però el més divertit és que em vaig negar impetuosament a pagar posem-li 24 euros per un parell de sessions de solàrium que em pugessin mínimament el to de pell durant un parell de dies, però no he tingut cap mena de problema en gastar-me'n 28 en un maquillatge capaç de fer exactament l'efecte contrari... durant un parell de mesos. I diuen que Sexo en Nueva York és banal?! Que frivolitza els problemes femenins!? Sigui com sigui aprofito per dir a les fans de Sexo... que vagin a veure la peli.


Avui he vist clarament que necessitaria algú que prenés decisions per a mi. Claríssim. Aquestes últimes setmanes decisió rere decisió he manifestat una intuició pèssima que m'ha dut a pensar:

a) silogisme: [A] si las mujeres somos las de la intuición i [B] yo no tengo intuición. [C] yo no soy una mujer!!!

(he descartat aquesta opció pq tot i que el meu avi fos detectiu i al meu germà li encantés la sèrie de Conan i a mi la dels germans detectius amb aquell nanu tan mono de tele5, he decidit no indagar en l'assumpte)

b) necessitu algú que prengui decisions per mi.
Sembla fàcil pensar que si sistemàticament la cagues sempre has de pensar: "què no faria jo?" Això és el que sempre he cregut d'aquesta gent que fa TOTES les faltes d'ortografia hagudes i per haver. Però no és tan fàcil, ara els entenc; realment el teu cervell distorsiona la realitat de tal manera que et creus posseïdor de la raó absoluta.

Reflexió qarta: algú m'està pressionant perquè trobi el costat positiu de les coses. No, no són els Monty Phyton cantant des d'una creu. Avui ho he mig fet en un moment que he decidit confiar la meva sort a un dels exponents catalans més clars de la globalització: La Caixa. I m'he adonat que mentre tot s'enserrona al meu voltant... La Caixa continua allà, al meu costat, sempre amb mi, com aquell vell i fidel amic que mai t'abandona. En un moment d'urgència màxima, amb el temps tirant-se al meu damunt, buscava una Caixa per treure aquestes peles que tan fantàsticament bé malgasto i m'he deixat guiar per la fe cega en la meva caixa, aquesta que cada matí em dóna cafè, aigua i els brioixos i crossanets de xocolata més bons que he provat a la vida, i... era allà, tal com esperava. Tot el tema del millor plató per la peli de zombies que mai gravaré va a part, i haureu de llegir un altre post al respecte.

I per què dos dels homes més guapos del planeta (EwaN i Clive) protagonitzen spots de dues colònies que vagis on vagis acaben col·locades l'una al costat de l'altre, perquè no puguis decidir cap on mirar?!

Vale, no té res a veure, però... PUMBA!!