Vale... segurament diràs que no, però a mi el del mig em recorda a en Raoul!No sé si seran els ulls o el què, però des del primer dia...
Bueno, ara potser ja no tant.
Sóc la persona més efectiva a la hora d'emocionar-se amb un producte audiovisual. La barreja de la banda sonora idònia per certa situació emotiva i les imatges amb un toc de dramatisme latent i potser fins i tot exagerat fan de les meves llàgrimes el resultat segur.
M'ha passat avui d'una manera intensa i ridícula amb la resolució del veredicte del públic sobre qui havia d'abandonar l'escola de Fama. Per suposat l'audiència del programa, amb el seu particular criteri nefast i irresponsable, ha votat molt malament. Però és el que passa quan permets que sigui "la massa" qui decideixi i jutgi el talent a disciplines de les quals no en tenen la més menor idea. Sé que és el que ha de ser, els programes es fan per fer peles, i les peles les dóna l'audiencia. Però quan veus el programa cada dia... fa pena...
Havia intentat convertir el vídeo del youtube, però no me n'he sortit. Així que, com sempre, passo el nick. Gina, ja saps, si saps canviar la situació... fes-ho!! Jejejeje
Per cert, FELIÇ SANT JORDI!!!
1 comentari:
Home així tots juntets (i per separat) fan força angúnia. Especialment la loca de l'eskerra amb pinta de pantoja-recién levantada. Algú hauria de dir-li a la Rottenmeyer que els pantalons de plàstic fa dues dècades que ja no es porten (si es que s'han portat mai). Per cert, molt autèntic el pseudo-lennykravitz.
Salut!
Geo
Publica un comentari a l'entrada