Per ser la primera foto que vaig veure del rodatge de la peli. No enganyaré a ningú. I am legend, la versió que s'ha fet després d'anys i anys de buscar un equip que s'encarragués de realitzar-la (sempre amb Will Smith com a protagonista), és una pel·lícula on el que més s'agraeix és la presència física (i sobretot del físic) de Will Smith.
Algun(e)s han descobert amb aquesta peli lo bo que està aquest tros d'home. D'altres ja eren conscients d'aquest fet, després d'haver-lo vist a Ali, I robot, o simplement a Hitch, on demostrava la realitat del tòpic de que els negres són una raça superior. A més, també demostrava la seva faceta més dramàtica en una actuació amb força matisos emocionals, tot i que sóc conscient que això sumarà punts a la meva possible condemna a la foguera. Però sí, en realitat vull trencar una llança a favor del rerefons d'una peli aparentment superficial però amb el missatge de lo dolorosa que pot arribar a ser la soletat més absoluta. Ser conscient que la raça humana està en vies d'extinció i poc a poc anar veient el final del túnel més lluny mentre tot allò en el que et recolzes va desapareguent. És una volta de rosca als repetitius guions de pelis de zombies (tot i que originalment, i segons la novel·la de l'autor de I am Legend, Richard Matheson, les criatures horribles que s'havien apoderat de la terra tenien més en comú amb els vampirs que amb els zombies), ja que es dóna un descans a la tensió d'aquest tipus de pelis que provoca l'amenaça constant que representen els "infectats", i s'inspecciona una mica més les conseqüències emocionals d'una situació tan extrema com aquesta.
Val a dir, doncs, que la peli es resumenix en: el tiparro de Will Smith, i la barreja que la peli ofereix de l'angoixa psicològica de Náufrago, més un lleuger toc de ciència ficció, amb bones dosis de terror elegant de sèrie A, cosa, però, que l'allunya de ser una bona peli de por gore (i al dir bona vull dir cutre-de-sèrieB-de-les-que-gaudeixes) i que vol dir més aviat: eh, intentarem fer una peli de zombies vampírics on no quedi molt explícit que ho són, pq podem relliscar i ficar-nos en terra pantanosa, pq o ens queden de puta mare a l'estil 28 días después, o podem deixar-nos en rídicul. Solució? Farem uns ninotets en 3D que semblin més aviat una barreja entre els robots de l'anterior peli de l'Smith, i els montres mitjevals dels Lord of the rings, i amb un toc demoníac tipus Faust.
Tot això, que consti, fins a mitja peli o una mica més, pq després, i recordeu el que us dic... és avorrida. Avorrida, o flipada, o deshonesta... canvia l'essència, canvia el missatge, canvia el rotllo. Segurament això m'ha donat ganes de llegir el llibre i saber realment com va concebre l'autor la història. O m'ha donat ganes de mirar la peli, que tinc ben guardadeta a baix a l'armari, de Charlton Heston, anomenada El último hombre...vivo, i que es basa en la mateixa novel·la, per esbrinar si el toc superficial i menja cocos que apareix al final de la versió d'Smith té algo a veure amb ell, amb l'estil ianqui del cine comercial de Hollywood, o és un efecte colateral de ser al segle XXI, on lluny de ser més savis ens estem tornant més tontos...
Apunt: em va agradar força el guió, fora dels guions ianquis on la informació està ficada amb calçador, i mastegada pq ens sigui insultantment fàcil d'engullor, amb força elements explicats de manera visual més que oral, sutils, que buscaven la pròpia interpretació i comprensió del públic.
I dos, la nena Smith, com ja va sent un clàssic, el papa fica a tots els seus fills moníssims ells a les seves pelis, ja sigui per enxufar-los al mundillo o per no estar allunyat d'ells tan sovint. Sigui pel que sigui em va encantar el moment: "Cállate, Marley!". Així m'agrada, en els moments d'alerta nacional se'ns pot permetre despullar-nos de lo poliíticament correcte, que tant cansa i que tan hipòcrita resulta molt sovint, sí senyor.
Nota: un 6 generós
(Perdona'm, titu)
[ yeah, well, invisible kids can be that way sometimes ]
Algun(e)s han descobert amb aquesta peli lo bo que està aquest tros d'home. D'altres ja eren conscients d'aquest fet, després d'haver-lo vist a Ali, I robot, o simplement a Hitch, on demostrava la realitat del tòpic de que els negres són una raça superior. A més, també demostrava la seva faceta més dramàtica en una actuació amb força matisos emocionals, tot i que sóc conscient que això sumarà punts a la meva possible condemna a la foguera. Però sí, en realitat vull trencar una llança a favor del rerefons d'una peli aparentment superficial però amb el missatge de lo dolorosa que pot arribar a ser la soletat més absoluta. Ser conscient que la raça humana està en vies d'extinció i poc a poc anar veient el final del túnel més lluny mentre tot allò en el que et recolzes va desapareguent. És una volta de rosca als repetitius guions de pelis de zombies (tot i que originalment, i segons la novel·la de l'autor de I am Legend, Richard Matheson, les criatures horribles que s'havien apoderat de la terra tenien més en comú amb els vampirs que amb els zombies), ja que es dóna un descans a la tensió d'aquest tipus de pelis que provoca l'amenaça constant que representen els "infectats", i s'inspecciona una mica més les conseqüències emocionals d'una situació tan extrema com aquesta.
Val a dir, doncs, que la peli es resumenix en: el tiparro de Will Smith, i la barreja que la peli ofereix de l'angoixa psicològica de Náufrago, més un lleuger toc de ciència ficció, amb bones dosis de terror elegant de sèrie A, cosa, però, que l'allunya de ser una bona peli de por gore (i al dir bona vull dir cutre-de-sèrieB-de-les-que-gaudeixes) i que vol dir més aviat: eh, intentarem fer una peli de zombies vampírics on no quedi molt explícit que ho són, pq podem relliscar i ficar-nos en terra pantanosa, pq o ens queden de puta mare a l'estil 28 días después, o podem deixar-nos en rídicul. Solució? Farem uns ninotets en 3D que semblin més aviat una barreja entre els robots de l'anterior peli de l'Smith, i els montres mitjevals dels Lord of the rings, i amb un toc demoníac tipus Faust.
Tot això, que consti, fins a mitja peli o una mica més, pq després, i recordeu el que us dic... és avorrida. Avorrida, o flipada, o deshonesta... canvia l'essència, canvia el missatge, canvia el rotllo. Segurament això m'ha donat ganes de llegir el llibre i saber realment com va concebre l'autor la història. O m'ha donat ganes de mirar la peli, que tinc ben guardadeta a baix a l'armari, de Charlton Heston, anomenada El último hombre...vivo, i que es basa en la mateixa novel·la, per esbrinar si el toc superficial i menja cocos que apareix al final de la versió d'Smith té algo a veure amb ell, amb l'estil ianqui del cine comercial de Hollywood, o és un efecte colateral de ser al segle XXI, on lluny de ser més savis ens estem tornant més tontos...
Apunt: em va agradar força el guió, fora dels guions ianquis on la informació està ficada amb calçador, i mastegada pq ens sigui insultantment fàcil d'engullor, amb força elements explicats de manera visual més que oral, sutils, que buscaven la pròpia interpretació i comprensió del públic.
I dos, la nena Smith, com ja va sent un clàssic, el papa fica a tots els seus fills moníssims ells a les seves pelis, ja sigui per enxufar-los al mundillo o per no estar allunyat d'ells tan sovint. Sigui pel que sigui em va encantar el moment: "Cállate, Marley!". Així m'agrada, en els moments d'alerta nacional se'ns pot permetre despullar-nos de lo poliíticament correcte, que tant cansa i que tan hipòcrita resulta molt sovint, sí senyor.
Nota: un 6 generós
(Perdona'm, titu)
1 comentari:
Coincideixo quasi plenament amb la teva critica, dic quasi per que a mi el físic d’en Will.. doncs nose.. però el que es la pel·lícula en si, em sembla molt semblant ha altres pel·lícules que s’han fet fa poquet com Resident evil, 28 setmanas despues. I a part que hi ha trossos que són molt poc creïbles, quan ell esta el pont i apareix la noia, o quan l’ataquen i en teoria no pot caminar, que s’està 5 minuts arrestran i de cop s’aixeca..
Jo la classificaria per típica pel·lícula per anar a passar una estona.
Per cert mirat American Gangsters. Crec que es molt el teu estil. A mi em va agradar bastant.
Publica un comentari a l'entrada