DEATH PROOF

El dia en què les noies aprengueren a conduir

Les religions, com tot, necessiten "proves de vida", com deia en russell crowe, per recordar-nos perquè confiem en elles, per a què tanta confiança i fe. I és que el temps esborra les passions amb les que abans defensàvem amb tant de fervor els nostres mites.

Aquestes proves, doncs, fan que ens adonem que aquells esforços que vam posar en esperar, i en confiar cegament hagin valgut la pena. A en Tarantino se l'espera, s'hi confia, i ell, de tant en tant, doncs proves de vida, d'una vida saludable tot i al greix adjacent a la cultura americana, i d'una vida sobretot marcada per la genialitat i un talent impossible de destruir. Senyors, no hi ha kriptonita capaç de fer caure del pedestal al SuperQuentin!!!

Death Proof , 2007, "The Grindhouse"

Hi havia una vegada un boig

Des de El diablo sobre ruedas (1971), ningú havia sabut treure tant de suc a una peli de persecucions automovilístiques. Els grans saben que jugar amb foc és complicat, prò que també és quan surten il·lesos d'aquestes gestes quan demostren el que realment valen. Spielberg va demostrar que un director mític és aquell que en en determinades pel·lícules clau et fa adonar de la seva valua fent-te apreciar la seva feina mentre penses que ningú podria haver-se encarregat d'una tasca com la que acaba de dur a terme. Ningú més que l'Spielberg podria haver aguantat més de vint minuts una trama consistent en un home en un cotxe perseguit per un camioner boig. Ni menys, ni més, tampoc. Ningú més que en Peter Jackson pot fer una megasuperhiper producció com la dels anells rodant simultàniament la primera, la segona i la tercera part, i aconsguir que, tot i així, el cast estigui tant agust i de bon rotllo que es tatuïn coses iguals en plan pactes de sang. Nnigú com Woody Allen pot aconseguir fer pel·lícules magistrals, alternant-les amb bodrios, prò sempre aconseguint que surtis del cine pensant: "wenu, és d'en Woody, no és que sigui dolenta, serà que no l'he entès". I ningú com en Tarantino pot tocar el gènere que li dongui la gana aconseguint que sigui una obra d'art.


"Una mica per aquí... una mica per allà... I... Crec que ja he donat amb la fòrmula de la pel·lícula infalible!"

Què té de bo Death Proof (A prueba de muerte)?! Bueno, utilitzant paral·lelismes, que sempre queda com que t'has currat molt més la crítica, que és una peli a prova d'avorriment, sobretot la segona part de la peli. La primera part et posa en situació, t'ensenya per on anirà la peli (o per on pretèn que pensis que anirà). Diàlegs tarantinians amb molt de taco i molta mala hòstia en forma de llaços d'amistad profunda. Molta tia bona, i molta música bona, de culte, i molta referència cinemàtografica, perquè no soblidi que quentin es el que más sabe del lejano oeste. La segona mitja part, però...

BRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRR

"Tengo el último número del Vogue Italiano..."

UA!!! Taquicàrdica! Tarantino, defensor de la dona, ens proposa un kill bill 2, sense una dona tan superheroïna, sinó dunes ties més d'estar per casa, prò amb les mateixes ganes de demostrar de què està feta la dona del segle XXI. No penso fer tampoc apologia del feminisme, només dir que si voleu gastar-vos la pasta fent-tho worth it, aneu a veure la peli, les ties teniu una bona dosi de reverència al nostre sexe, i els tius un bon aparador de culs perfectes, ties boníssimes, i curves sense parar. Tots contents.

Ale, vaig a fer el que aquestes...