Black Swan (2010)

Ahir, 18 de Febrer de 2011, va estrenar-se a Espanya Black Swan de Darren Aronofski. La pel·lícula portava mesos generant interès per l’allau de crítiques aparegudes a la premsa (la majoria positives), així com per la seva candidatura a quatre Globus d’Or i cinc premis Oscar. En boca de tots estava la incommensurable interpretació de Natalie Portman així com la presència de diverses cares conegudes com Wynona Ryder, Mila Kunis o Barbara Hersley.

La història és senzilla però rodona: una ballarina (Natalie Portman) d’una gran companyia de ballet de Nova York aconsegueix el paper protagonista d’una nova versió del clàssic “El llac dels cignes” i se li demana que interpreti tant el cigne blanc com el cigne negre. Per la seva aparent personalitat dèbil, treballadora però poc creativa el paper del cigne blanc li va com anell al dit i trigarà poc a dominar-lo. Però el cigne negre és un personatge fosc i pervers i Nina (que així és com es diu la protagonista) no troba els recursos per arribar a copsar el personatge. A la mateixa companyia hi ha una altra ballarina, Lily (interpretada per Mila Kunis), que compleix tots els requisits per interpretar-lo. El personatge es presenta des del començament com un alter-ego excessivament explícit en el qual la Nina identifica la naturalitat i la bogeria que a ella li manca per a representar el cigne negre. Tot i que es tracta d’una homonímia calculada entre ballarines i cignes, la pel·lícula triomfa en combinar el personatge de Lily amb la pròpia vessant fosca de Nina, que acabarà revelant-se de ple al final de la pel·lícula. És un guió rodó, tancat, on la mateixa història del llac dels cignes acaba materialitzant-se en el personatge de Nina, una ballarina de tècnica perfecte i aparença angelical que acabarà sucumbint a la ràbia i l’impuls de destrucció que guardava més amagats.

Si és que peca d’alguna cosa, la pel·lícula peca de maniquea. El bé i el mal, l’eros i el thanatos són aquí (com són a tot arreu) dues cares de la mateixa moneda i és molt minç l’espai que Aronofski deixa per navegar entre l’un i l’altre. La història s’articula voluntàriament en els termes de la dualitat moral i aquests són tan obvis i tan plàstics com el blanc i el negre. Però és que no podem oblidar que aquest és un film amb segell d’autor i que aquesta dualitat és una marca personal i indiscutible del director americà. El seu cinema és un de personatges totals, on uns protagonistes absoluts es debaten en un dilema sempre intern, sempre dual, sempre complicat. Així, The fountain (2006) ens parla de la vida i la mort; Requiem for a dream (2000) de la realitat i el somni i The wrestler (2008) de l’èxit i el fracàs. De fet, sembla que Aronofski havia concebut Black Swan per ser la continuació d’aquesta última pel·lícula, per tal com ambdues mostren la part més dolorosa de tot espectacle, des del més barruer (el wresling) al més sublim (el ballet). Al llarg de la pel·lícula Aronofski juga amb el seu propi cinema amb picades d’ullet als seus seguidors com la presència de personatges recurrents: l’home del metro de Black Swan és el mateix home del metro de Pi, per exemple.


Més enllà d’això, el lloc comú de les pel·lícules d’Aronofski és la seva “interioritat”, la seva capacitat de remoure sentiments profunds i de generar en l’espectador una tensió emocional sense que es faci especialment necessari l’ús de girs de guió o cops d’efecte inesperats. A Black Swan el personatge de Nina és el principal generador d’aquest sentiment ja que, per la seva pròpia debilitat, evoca l’empatia constant de l’espectador i el manté sotmès a una sensació de patiment sostingut. És aquest mateix el que fa que es deixi endur fins el punt de sorprendre’s amb un final obvi però molt ben trobat.

En definitiva, Black Swan és la història de sempre, la del mal que sobrepassa el bé, la de l’èxit a qualsevol preu i la de la tirania de l’espectacle. Però no per això deixa de ser una gran història, ans al contrari, Aronofski sorprèn una vegada més explicant-la com ningú: amb actors excepcionals, un bon guió i un domini de la imatge que el situa cada vegada més entre els realitzadors més capaços del cinema actual. En aquest últim film la càmera camina, corre i fins i tot balla al ritme de la història en una fusió amb els actors pràcticament perfecte. Al començament de la pel·lícula Vincent Cassel (en el paper del director de l’obra Thomas Leroy) afirma “Perfection is not just about control. It's also about letting go.” Un epitafi perfecte per a la pel·lícula.

The Wrestler (el luchador)

Als anys 80 el grup britànic Queen recollia en una cançó l'esperit incondicional de qualsevol espectacle. Des dels escenaris de mig món Mercury cridava "Show must go on" i les masses embogien sota els efectes de l'èpica d'una de les cançons més populars de la història del rock. Era un missatge clar d'elogi a la vida que, convertit avui en lema, defineix a la perfecció el funcionament del show business: espectacle a qualsevol preu.

The Wrestler és un film sobre l'espectacle vist, en certa manera, des de "bambalines". Al més pur estil Aronofsky, es tracta d'una pel·lícula de personatge en què tot se succeeix al voltant d'un protagonista total. Tan absolut com el Lenny de Pi (1998), menys pretensiós que el de La fuente de la vida (2006) però tan central com tots ells, el personatge de Randy (magistralment interpretat per Mickey Rourke) és, en ell mateix, una història interessant.


Randy "The Ram" Robinson és un lluitador de wrestling acabat, una vella estrella de la lluita americana que, després d'una gloriosa joventut, ha d'enfrontar-se a la foscor d'una maduresa sense força, sense fama i sense dignitat. Endinsat en la decadència de l'espectacle rural, Randy viu alenat per l'endogàmica admiració dels seus contrincants i successors, mentre pren consciència del final de la seva carrera i del míser balanç de la seva empremta vital. És la trista historia de l'envelliment de l'heroi, revisitada ad infinitum des del Rei Lear de Shakesperare fins a Toro Salvaje (Scorsesse, 1980) o fins i tot a Acorralado, la primera de la saga "Rambo".

En aquesta ocasió, Aronofsky l'encerta plenament en traslladar el mite a l'actualitat en un context -el del wrestling- molt popular arreu dels Estats Units i que cada vegada compta més adeptes (i de menor edat) a tot el món. El sanguinari "Batista" és avui un ídol de pati d'escola i sembla increïble com un espectacle tan poc arrelat al nostre país ha pogut calar tan endins en el repertori d'herois dels nostres nens.

Una bona explicació és la que apuntava Friedrich Nietzsche a La Genealogia de la Moral: "Sense crueltat no hi ha festa. És la certesa més antiga i més present a la història dels humans." I potser tenia raó. Els realities televisius, el cinema bèl·lic, la premsa groga, la pornografia vexatòria i fins i tot algunes dinàmiques socials de les noves generacions (que remeten cada vegada més a la violència i la humiliació) posen al descobert dia rere dia que la crueltat, el gaudi vers el dolor al·lié forma part de la nostra pròpia naturalesa. Autors com Ramon Casas pintaven a finals de segle XIX aglomeracions de catalans frisosos per assistir a les execucions públiques que se succeïen a la ciutat de Barcelona (Garrrot Vil. 1893). Hom podria pensar que en l'últim segle les coses han canviat molt però el cert és que encara avui el video de l'execució de Saddam Hussein bat rècords a les llistes dels clips més vistos d'internet. I la pregunta que es planteja és si no hem de considerar que el sadisme és tant humà com l'enveja o la por.

I The Wrestler també ens parla d'això. Al llarg de la pel·lícula el protagonista lluita per mantenir-se dempeus en un ring que, més que això, sembla una sala de tortures. Els combats són llargs, explícits i, per sobre de tot, patètics i cruels. És l'eterna dicotomia del wrestling que es dol entre la coreografia i el dolor i que sembla quantificar l'èxit de l'espectacle en funció del grau de vexació pública al qual se sotmeten els contrincants. Lluites amb vidres, grapes, foc i ferros són el nivell més elevat d'aquest curiós esport-espectacle on el públic assistent es desfà en elogis per aquells que més són capaços de suportar el dolor. És un públic eufòric, embogit, que (dit de forma taxativa) gaudeix amb cada gota de sang que es vessa al quadrilàter. És sadisme en estat pur.

Al llarg de la història -i encara avui-, el sadisme sembla haver estat un terme reservat als grans malvats (el mateix Erich Fromm parla a Psicologia del movimiento nazi del "sadisme incomparable de Hitler") però es revela a diari com un sentiment d'allò més comú que prova d'amagar-se sota la parafernàlia d'espectacles de diverses fisonomies. És el cas de la boxa, del toreig, del sadomassoquisme pornogràfic o dels realities psicològics (com al populra "La caja") que inunden cada dia les graelles dels mitjans de comunicació de masses.

Donatien Alphonse François de Sade (més conegut com El Marquès de Sade) deia a La filosofía en el tocador que "la crueltat és el primer sentiment que queda imprès en tots nosaltres". Si ens neguem a creure això, potser seria hora de plantejar-nos si no és aquest el moment de para els peus al show-bussiness, abans no acabem matant-nos els uns als altres al davant d'una càmera de televisió per al gaudi i exemple d'una audiència frisosa de violència (tal i com preveia ja Stephen King a la seva obra The running Man); si fem cas del diagnòstic de Sade, Nietzsche o el mateix Freud quan parlava de "l'instint de mort", sembla que no hi ha res a fer: només cal que ens asseguem al davant del televisor i gaudim de l'espectacle. O que acudim a un espectacle de wrestling i animen amb força al més valent.

Kamikatze

S'ho mereix. Per haver-nos fet plorar de riure tantes i tantes vegades.
Un crack.



Rubianes... Solamente.

Tina

(Per motius que no venen al cas, està en castellà. Passa de vegades).

Llevaba 8 años retirada de los escenarios pero para sorpresa de todos sus admiradores, en Febrero del año pasado una flamante Beyoncé la introdujo como "The Queen" en la última gala de los premios Grammy. Fue una actuación corta y simbólica pero la veda ya estaba abierta: Tina Turner debía volver a los escenarios.

El año 2000 la abuela del rock anunciaba su retirada para siempre ante la tristeza de aquellos fans que eran demasiado jóvenes para haber asistido a ninguno de sus anteriores cameos por España y que habían dado ya por sentado que asistir a un concierto de "The Queen" había de quedarse en un sueño irrealizable. Pero parece que hubo un "antes" y un "después" de los Grammy (y quien sabe si de la muerte de su exmarido Ike Turner el año pasado) y pocos meses más tarde de su dueto con Beyoncé los medios anunciaban una gira inesperada de los mejores éxitos de Tina Turner.

Desgraciadamente, la gira (que empezó en Septiembre en Estados Unidos) ha excluido España de su versión europea iniciada en Enero de 2009 pero poco o nada importan los quilómetros cuando uno imagina lo que es para un "fan" ver a un ídolo musical por primera y última vez. Escogido más en base a criterios de inmediatez que de ninguna otra índole, yo asistí al concierto del 26 de Enero en Berlín.

Con una puntualidad relativa (poco propia de los alemanes pero más a medida de los descarados berlineses) a las ocho y veinte se levantaba el telón y entre humo y luces en tonos cálidos aparecía sobre una plataforma vertical una mujer en "minifalda", luciendo con considerable dignidad un vestido ajustado a sus casi 70 años. Empezaban a sonar los primeros acordes de "Steamy Windows" y el furor ya se había desatado: ni un sólo espectador se había quedado sentado y pocos fueron los que pudieron resistirse a bailar todos los temas que llenaron las casi 3 horas de concierto. "Esto es un repaso por mi pasado musical" fueron las palabras con las que la cantante de Tennesse disculpaba la ausencia de sus dos últimos temas que, por otra parte, pocos echaron en falta.


El concierto era un "show" al más puro estilo americano que incluyó cambios de vestuario, coreografías, fuego, luces, humo y hasta plataformas voladoras. Las incondicionales bailarinas, a las que Tina llamó "my flowers", acompañaron a la cantante en la mayoría de sus interpretaciones, sin que eso le quitara poco o nada de su innato protagonismo. A pesar de su edad, la "frontwoman" demostró estar en plena forma y una tras otra fue bailando y escenificando sobre tacones de diez centímetros todos y cada uno de los temas.

El repertorio cubrió sin duda los gratest hits de todas las épocas con temas tan antiguos como su versión de "River deep, Mountain High" o "Private Dancer" y tan modernos como los temas principales de las películas Mad Max 3 (en la que Turner aparecía también como actriz) "We don't need another Hero" y Goldeneye, "Goldeneye". Estas últimas, además, se acompañaron con grandes escenografías de los films y a todos sorprendió verla aparecer con la peluca rubia y el vestido plateado de Mad Max o a través de un ojo elevado gigante en relación con la famosa película de James Bond.

Hubo tiempo también para las baladas acústicas y, sentada en un taburete y acompañada por sus guitarristas Laurie Wisefield y John Miles, performó un emotivo "Let's stay together" (de Al Green), entre otras. Después de esto, el tiempo del homenaje fue para los Rolling Stones que incluyó temas como "Start me Up", "Brown Sugar" o "Satisfaction", custodiada por enormes pantallas con proyecciones de conciertos anteriores en los que Jagger y Turner habían compartido escenario.

Aun así, el momento culminante de la noche se hizo esperar y no fue hasta el final de la segunda parte (porque hubo un descanso de media hora, comprensible receso para recargar energías a los 69 años) en que los balanceos de la mano de Tina y "sus flores" anunciaban el directo de la mejor versión -sin duda- del clásico "Proud Mary". Sin desmerecer a los Creedence Clearwater Revival, el rolling on the river de la Turner no tiene rival y así lo hizo notar un público entregado y embriagado de energía que pidió a voces los vises de rigor. Un "Nutbush city limits" desde la plataforma voladora cerró el concierto por todo lo alto y mandó a todos a casa con la sensación de haber visto en directo a una diva irreemplazable.

Kamikatze

Sobre la Hipnosi i els Argentins

Anar a un espectacle d'hipnosi ja és quelcom una mica freak. T'asseus, reses perquè no et treguin a l'escenari a fer la gallina i observes com els que sí que surten fan la gallina. Però només té gràcia si algú fa la gallina o qualsevol altre animal amb plomes o si de sobte la persona hipnotitzada agafa la seva sabata i la llepa com si fos una piruleta. Això és el que ens han ensenyat a les pel·lícules i això és el que anava a veure jo divendres passat.

El cas és, però, que la vetllada ja va començar sospitosa: l'hipnotitzador era argentí. El tio anava parlant i tot era interessant però l'hipnotitzador era argentí. I el que explicava em semblava brutal, es veu que es pot operar a cor obert amb hipnosi i ... l'hipnotitzador era argentí. No us diré d'on era el paio però tenia cara de farsant. I de sobte va començar l'espectacle. Jo vaig ser la primera seleccionada, abans i tot de pensar si tenia ganes o no de sortir a fer la gallina. "Duerme profundo" ... i jo ben desperta. "Ponte rígida" ..." eres una tabla". I jo ben desperta, però em vaig posar rígida i era una taula. Quina farsa, vaig pensar ...

Bueno, qué les pongo?

Però avui he rebut aquesta foto magnífica: la cadira del mig estava en segon pla així que tot i que sembli que m'aguanto en tres punts, només recolzo el cap i els peus. I sí, estava conscient, però no crec que ara pogués fer-ho. De fet, no veig perquè hauria de voler fer-ho ara mateix (a no ser que organitzés un campionat de limbo) però em faria gràcia descobrir si tot i la meva total consciència aquell argentí em va fer posar rígida amb el poder dels seus dits màgics i la seva làbia argentina. Racismes apart, al final ningú va fer la gallina, però una gent dubtosament hipnotitzada va fer veure que conduïa un Ferrari. Encara que només sigui per pujar-hi en somnis, potser val la pena deixa-se hipnotitzar de tant en tant.

Kamikatze

True blood

Trobo que com a crèdits d'entrada, els d'aquesta sèrie són molt bons.; són diferents i arriscats perquè són més conceptuals i artístics que els de les altres sèries. La idea de Lost també la trobo brillant, simple com la que més, un fons negre i el nom de la sèrie apareixent desenfocades i apropant-se a la pantalla amb un senzill efecte sonor. Malauradament, el vídeo de True Blood penjat al youtube en alta qualitat no permet veure-ho a menors, així que haureu de veure'l en baixa qualitat i amb el logo de l'HBO de fons en marca d'aigua. Se siente...

APM

Si, m'ha fet gràcia... A més, és vox populi que la veu d'en Farelo m'encanta!