dijous, 16 d’octubre del 2008

THE SCIENCE OF SLEEP

(La ciencia del sueño, 2006)

Perquè és la peli que faria Peter Pan si tingués el talent de Michel Gondry. O, el que ve a ser el mateix, és el què faria en Peter Pan si treballés a l'MTV. Somnis, imaginació, realitat, creativitat i rareses atrapats a l'impàs entre dos móns.

Sembla que Michel Gondry tingués la necessitat de demostrar a la seva primera peli, Eternal Sunshine of the Spotless Mind (Olvídate de mí, 2004), que era capaç de sorprendre amb una bona pel·lícula, que anés més enllà de la tècnica, per descobrir que a través de virgueries podia explicar una bona història. Ho va fer; va entrar de ple en el gènere romàntic amb una pel·lícula que poc tenia a veure amb les relacions idíl·liques presentades als arguments de les pelis del Cosmopolitan. Va donar realitat a una història amb un personatge absolutament vulgar que es compenetrava emocionalment amb un altre molt més estrambòtic, però sense allunyar-se d'un patró més o menys establert de raresa. I va aconseguir una peli amb àngel; amb capacitat de sorprendre per la manera de ser narrada i pel què narrava. Ni més ni menys: cos i ànima.

I sembla, també, que una vegada demostrada la seva destresa, va fer aquella pel·lícula que només poden fer els qui se la mereixen com a premi d'haver fet bé els deures: la peli experimental que els permet ser els Georges Méliès del segle XXI. La peli que els permet jugar i utilitzar el cine no com a eina industrial (capaç de crear blockbusters en sèrie), sinó com a mitjà d'expressió artística i personal. Si bé aquesta accepció del cinema avui dia riscos considerables, sempre comforta veure qui hi ha qui s'arrisca i deixa obres que, si bé no es convertiran -en aquest cas aquesta- en una de les meves preferides, sí deixen un bon sabor de boca perquè et fan passar una bona estona (en aquest cas pel mòdic preu d'1 euro). Com a mínim surts amb la sensació que algú ha fet la peli que volia fer, sense importar-li que recuperés la inversió degut a la incomprensió o poca empatia del públic (com és el cas, també, de Darren Aronofsky amb la seva The fountain (La fuente de la vida, 2006), que no deixava de ser la joguina que tot inventor es dóna la llicència de crear després d'haver inventat algo tan útil com l'electricitat o el telèfon.

En fi, que si a tot això li afegim que gràcies al senyor Gael García Bernal -aka Déu, segons la Saida- ens alegrem força la vista (perfecta la seva representació de la vulnerabilitat personificada)... doncs això que hem guanyat, oi?

Cal comentar la teoria que tenia Gondry al respecte de Gael, la qual deia algo així com que en Gael sabia que era guapo, però com que és tan baixet juga a creure que la seva alçada condiciona la seva qualitat de sex symbol fins al punt de dir que no pot agradar sent tan baixet... Això el fa ser més accessible i li treu del damunt tot aquest "halo" que impregna als guapíssims i que els fa menys atractius (noies, a qui no li ha passat que li desagrada un guapo només pq creu que s'ho tindrà molt cregut o senzillament perquè no li volem donar el plaer d'augmentar el seu ego?) i, per tant, li retorna tots aquests punts que "suposadament" li treu el ser baixet...

Perdó per la foto, però no ho he pogut evitar... Quin tipus de religió practiques, Saida? ;P

1 comentari:

Kamikatze ha dit...

No he vist la pel·li però amb en Gael assegut a la tassa del water m'han entrat unes ganes irrefrenables. Aprogito per dir que jo sóc aquella persona a qui La fuente de la vida va encantar. Com que sé que no va haver-hi ningú més al món, era només per si algú tenia interès per saber-ho.