Death2theturtle

Black Swan (2010)

2011-02-24T00:42:00.000-08:00

Ahir, 18 de Febrer de 2011, va estrenar-se a Espanya Black Swan de Darren Aronofski. La pel·lícula portava mesos generant interès per l’allau de crítiques aparegudes a la premsa (la majoria positives), així com per la seva candidatura a quatre Globus d’Or i cinc premis Oscar. En boca de tots estava la incommensurable interpretació de Natalie Portman així com la presència de diverses cares conegudes com Wynona Ryder, Mila Kunis o Barbara Hersley.

La història és senzilla però rodona: una ballarina (Natalie Portman) d’una gran companyia de ballet de Nova York aconsegueix el paper protagonista d’una nova versió del clàssic “El llac dels cignes” i se li demana que interpreti tant el cigne blanc com el cigne negre. Per la seva aparent personalitat dèbil, treballadora però poc creativa el paper del cigne blanc li va com anell al dit i trigarà poc a dominar-lo. Però el cigne negre és un personatge fosc i pervers i Nina (que així és com es diu la protagonista) no troba els recursos per arribar a copsar el personatge. A la mateixa companyia hi ha una altra ballarina, Lily (interpretada per Mila Kunis), que compleix tots els requisits per interpretar-lo. El personatge es presenta des del començament com un alter-ego excessivament explícit en el qual la Nina identifica la naturalitat i la bogeria que a ella li manca per a representar el cigne negre. Tot i que es tracta d’una homonímia calculada entre ballarines i cignes, la pel·lícula triomfa en combinar el personatge de Lily amb la pròpia vessant fosca de Nina, que acabarà revelant-se de ple al final de la pel·lícula. És un guió rodó, tancat, on la mateixa història del llac dels cignes acaba materialitzant-se en el personatge de Nina, una ballarina de tècnica perfecte i aparença angelical que acabarà sucumbint a la ràbia i l’impuls de destrucció que guardava més amagats.

Si és que peca d’alguna cosa, la pel·lícula peca de maniquea. El bé i el mal, l’eros i el thanatos són aquí (com són a tot arreu) dues cares de la mateixa moneda i és molt minç l’espai que Aronofski deixa per navegar entre l’un i l’altre. La història s’articula voluntàriament en els termes de la dualitat moral i aquests són tan obvis i tan plàstics com el blanc i el negre. Però és que no podem oblidar que aquest és un film amb segell d’autor i que aquesta dualitat és una marca personal i indiscutible del director americà. El seu cinema és un de personatges totals, on uns protagonistes absoluts es debaten en un dilema sempre intern, sempre dual, sempre complicat. Així, The fountain (2006) ens parla de la vida i la mort; Requiem for a dream (2000) de la realitat i el somni i The wrestler (2008) de l’èxit i el fracàs. De fet, sembla que Aronofski havia concebut Black Swan per ser la continuació d’aquesta última pel·lícula, per tal com ambdues mostren la part més dolorosa de tot espectacle, des del més barruer (el wresling) al més sublim (el ballet). Al llarg de la pel·lícula Aronofski juga amb el seu propi cinema amb picades d’ullet als seus seguidors com la presència de personatges recurrents: l’home del metro de Black Swan és el mateix home del metro de Pi, per exemple.

Més enllà d’això, el lloc comú de les pel·lícules d’Aronofski és la seva “interioritat”, la seva capacitat de remoure sentiments profunds i de generar en l’espectador una tensió emocional sense que es faci especialment necessari l’ús de girs de guió o cops d’efecte inesperats. A Black Swan el personatge de Nina és el principal generador d’aquest sentiment ja que, per la seva pròpia debilitat, evoca l’empatia constant de l’espectador i el manté sotmès a una sensació de patiment sostingut. És aquest mateix el que fa que es deixi endur fins el punt de sorprendre’s amb un final obvi però molt ben trobat.

En definitiva, Black Swan és la història de sempre, la del mal que sobrepassa el bé, la de l’èxit a qualsevol preu i la de la tirania de l’espectacle. Però no per això deixa de ser una gran història, ans al contrari, Aronofski sorprèn una vegada més explicant-la com ningú: amb actors excepcionals, un bon guió i un domini de la imatge que el situa cada vegada més entre els realitzadors més capaços del cinema actual. En aquest últim film la càmera camina, corre i fins i tot balla al ritme de la història en una fusió amb els actors pràcticament perfecte. Al començament de la pel·lícula Vincent Cassel (en el paper del director de l’obra Thomas Leroy) afirma “Perfection is not just about control. It's also about letting go.” Un epitafi perfecte per a la pel·lícula.

The Wrestler (el luchador)

2009-05-08T04:07:00.000-07:00

Als anys 80 el grup britànic Queen recollia en una cançó l'esperit incondicional de qualsevol espectacle. Des dels escenaris de mig món Mercury cridava "Show must go on" i les masses embogien sota els efectes de l'èpica d'una de les cançons més populars de la història del rock. Era un missatge clar d'elogi a la vida que, convertit avui en lema, defineix a la perfecció el funcionament del show business: espectacle a qualsevol preu.

The Wrestler és un film sobre l'espectacle vist, en certa manera, des de "bambalines". Al més pur estil Aronofsky, es tracta d'una pel·lícula de personatge en què tot se succeeix al voltant d'un protagonista total. Tan absolut com el Lenny de Pi (1998), menys pretensiós que el de La fuente de la vida (2006) però tan central com tots ells, el personatge de Randy (magistralment interpretat per Mickey Rourke) és, en ell mateix, una història interessant.

Randy "The Ram" Robinson és un lluitador de wrestling acabat, una vella estrella de la lluita americana que, després d'una gloriosa joventut, ha d'enfrontar-se a la foscor d'una maduresa sense força, sense fama i sense dignitat. Endinsat en la decadència de l'espectacle rural, Randy viu alenat per l'endogàmica admiració dels seus contrincants i successors, mentre pren consciència del final de la seva carrera i del míser balanç de la seva empremta vital. És la trista historia de l'envelliment de l'heroi, revisitada ad infinitum des del Rei Lear de Shakesperare fins a Toro Salvaje (Scorsesse, 1980) o fins i tot a Acorralado, la primera de la saga "Rambo".

En aquesta ocasió, Aronofsky l'encerta plenament en traslladar el mite a l'actualitat en un context -el del wrestling- molt popular arreu dels Estats Units i que cada vegada compta més adeptes (i de menor edat) a tot el món. El sanguinari "Batista" és avui un ídol de pati d'escola i sembla increïble com un espectacle tan poc arrelat al nostre país ha pogut calar tan endins en el repertori d'herois dels nostres nens.

Una bona explicació és la que apuntava Friedrich Nietzsche a La Genealogia de la Moral: "Sense crueltat no hi ha festa. És la certesa més antiga i més present a la història dels humans." I potser tenia raó. Els realities televisius, el cinema bèl·lic, la premsa groga, la pornografia vexatòria i fins i tot algunes dinàmiques socials de les noves generacions (que remeten cada vegada més a la violència i la humiliació) posen al descobert dia rere dia que la crueltat, el gaudi vers el dolor al·lié forma part de la nostra pròpia naturalesa. Autors com Ramon Casas pintaven a finals de segle XIX aglomeracions de catalans frisosos per assistir a les execucions públiques que se succeïen a la ciutat de Barcelona (Garrrot Vil. 1893). Hom podria pensar que en l'últim segle les coses han canviat molt però el cert és que encara avui el video de l'execució de Saddam Hussein bat rècords a les llistes dels clips més vistos d'internet. I la pregunta que es planteja és si no hem de considerar que el sadisme és tant humà com l'enveja o la por.

I The Wrestler també ens parla d'això. Al llarg de la pel·lícula el protagonista lluita per mantenir-se dempeus en un ring que, més que això, sembla una sala de tortures. Els combats són llargs, explícits i, per sobre de tot, patètics i cruels. És l'eterna dicotomia del wrestling que es dol entre la coreografia i el dolor i que sembla quantificar l'èxit de l'espectacle en funció del grau de vexació pública al qual se sotmeten els contrincants. Lluites amb vidres, grapes, foc i ferros són el nivell més elevat d'aquest curiós esport-espectacle on el públic assistent es desfà en elogis per aquells que més són capaços de suportar el dolor. És un públic eufòric, embogit, que (dit de forma taxativa) gaudeix amb cada gota de sang que es vessa al quadrilàter. És sadisme en estat pur.

Al llarg de la història -i encara avui-, el sadisme sembla haver estat un terme reservat als grans malvats (el mateix Erich Fromm parla a Psicologia del movimiento nazi del "sadisme incomparable de Hitler") però es revela a diari com un sentiment d'allò més comú que prova d'amagar-se sota la parafernàlia d'espectacles de diverses fisonomies. És el cas de la boxa, del toreig, del sadomassoquisme pornogràfic o dels realities psicològics (com al populra "La caja") que inunden cada dia les graelles dels mitjans de comunicació de masses.

Donatien Alphonse François de Sade (més conegut com El Marquès de Sade) deia a La filosofía en el tocador que "la crueltat és el primer sentiment que queda imprès en tots nosaltres". Si ens neguem a creure això, potser seria hora de plantejar-nos si no és aquest el moment de para els peus al show-bussiness, abans no acabem matant-nos els uns als altres al davant d'una càmera de televisió per al gaudi i exemple d'una audiència frisosa de violència (tal i com preveia ja Stephen King a la seva obra The running Man); si fem cas del diagnòstic de Sade, Nietzsche o el mateix Freud quan parlava de "l'instint de mort", sembla que no hi ha res a fer: només cal que ens asseguem al davant del televisor i gaudim de l'espectacle. O que acudim a un espectacle de wrestling i animen amb força al més valent.

Kamikatze

2009-03-01T13:51:00.001-08:00

S'ho mereix. Per haver-nos fet plorar de riure tantes i tantes vegades.
Un crack.

Rubianes... Solamente.

Tina

2009-02-05T14:06:00.000-08:00

(Per motius que no venen al cas, està en castellà. Passa de vegades).

Llevaba 8 años retirada de los escenarios pero para sorpresa de todos sus admiradores, en Febrero del año pasado una flamante Beyoncé la introdujo como "The Queen" en la última gala de los premios Grammy. Fue una actuación corta y simbólica pero la veda ya estaba abierta: Tina Turner debía volver a los escenarios.

El año 2000 la abuela del rock anunciaba su retirada para siempre ante la tristeza de aquellos fans que eran demasiado jóvenes para haber asistido a ninguno de sus anteriores cameos por España y que habían dado ya por sentado que asistir a un concierto de "The Queen" había de quedarse en un sueño irrealizable. Pero parece que hubo un "antes" y un "después" de los Grammy (y quien sabe si de la muerte de su exmarido Ike Turner el año pasado) y pocos meses más tarde de su dueto con Beyoncé los medios anunciaban una gira inesperada de los mejores éxitos de Tina Turner.

Desgraciadamente, la gira (que empezó en Septiembre en Estados Unidos) ha excluido España de su versión europea iniciada en Enero de 2009 pero poco o nada importan los quilómetros cuando uno imagina lo que es para un "fan" ver a un ídolo musical por primera y última vez. Escogido más en base a criterios de inmediatez que de ninguna otra índole, yo asistí al concierto del 26 de Enero en Berlín.

Con una puntualidad relativa (poco propia de los alemanes pero más a medida de los descarados berlineses) a las ocho y veinte se levantaba el telón y entre humo y luces en tonos cálidos aparecía sobre una plataforma vertical una mujer en "minifalda", luciendo con considerable dignidad un vestido ajustado a sus casi 70 años. Empezaban a sonar los primeros acordes de "Steamy Windows" y el furor ya se había desatado: ni un sólo espectador se había quedado sentado y pocos fueron los que pudieron resistirse a bailar todos los temas que llenaron las casi 3 horas de concierto. "Esto es un repaso por mi pasado musical" fueron las palabras con las que la cantante de Tennesse disculpaba la ausencia de sus dos últimos temas que, por otra parte, pocos echaron en falta.

El concierto era un "show" al más puro estilo americano que incluyó cambios de vestuario, coreografías, fuego, luces, humo y hasta plataformas voladoras. Las incondicionales bailarinas, a las que Tina llamó "my flowers", acompañaron a la cantante en la mayoría de sus interpretaciones, sin que eso le quitara poco o nada de su innato protagonismo. A pesar de su edad, la "frontwoman" demostró estar en plena forma y una tras otra fue bailando y escenificando sobre tacones de diez centímetros todos y cada uno de los temas.

El repertorio cubrió sin duda los gratest hits de todas las épocas con temas tan antiguos como su versión de "River deep, Mountain High" o "Private Dancer" y tan modernos como los temas principales de las películas Mad Max 3 (en la que Turner aparecía también como actriz) "We don't need another Hero" y Goldeneye, "Goldeneye". Estas últimas, además, se acompañaron con grandes escenografías de los films y a todos sorprendió verla aparecer con la peluca rubia y el vestido plateado de Mad Max o a través de un ojo elevado gigante en relación con la famosa película de James Bond.

Hubo tiempo también para las baladas acústicas y, sentada en un taburete y acompañada por sus guitarristas Laurie Wisefield y John Miles, performó un emotivo "Let's stay together" (de Al Green), entre otras. Después de esto, el tiempo del homenaje fue para los Rolling Stones que incluyó temas como "Start me Up", "Brown Sugar" o "Satisfaction", custodiada por enormes pantallas con proyecciones de conciertos anteriores en los que Jagger y Turner habían compartido escenario.

Aun así, el momento culminante de la noche se hizo esperar y no fue hasta el final de la segunda parte (porque hubo un descanso de media hora, comprensible receso para recargar energías a los 69 años) en que los balanceos de la mano de Tina y "sus flores" anunciaban el directo de la mejor versión -sin duda- del clásico "Proud Mary". Sin desmerecer a los Creedence Clearwater Revival, el rolling on the river de la Turner no tiene rival y así lo hizo notar un público entregado y embriagado de energía que pidió a voces los vises de rigor. Un "Nutbush city limits" desde la plataforma voladora cerró el concierto por todo lo alto y mandó a todos a casa con la sensación de haber visto en directo a una diva irreemplazable.

Kamikatze

Sobre la Hipnosi i els Argentins

2009-01-19T15:03:00.000-08:00

Anar a un espectacle d'hipnosi ja és quelcom una mica freak. T'asseus, reses perquè no et treguin a l'escenari a fer la gallina i observes com els que sí que surten fan la gallina. Però només té gràcia si algú fa la gallina o qualsevol altre animal amb plomes o si de sobte la persona hipnotitzada agafa la seva sabata i la llepa com si fos una piruleta. Això és el que ens han ensenyat a les pel·lícules i això és el que anava a veure jo divendres passat.

El cas és, però, que la vetllada ja va començar sospitosa: l'hipnotitzador era argentí. El tio anava parlant i tot era interessant però l'hipnotitzador era argentí. I el que explicava em semblava brutal, es veu que es pot operar a cor obert amb hipnosi i ... l'hipnotitzador era argentí. No us diré d'on era el paio però tenia cara de farsant. I de sobte va començar l'espectacle. Jo vaig ser la primera seleccionada, abans i tot de pensar si tenia ganes o no de sortir a fer la gallina. "Duerme profundo" ... i jo ben desperta. "Ponte rígida" ..." eres una tabla". I jo ben desperta, però em vaig posar rígida i era una taula. Quina farsa, vaig pensar ...

Bueno, qué les pongo?

Però avui he rebut aquesta foto magnífica: la cadira del mig estava en segon pla així que tot i que sembli que m'aguanto en tres punts, només recolzo el cap i els peus. I sí, estava conscient, però no crec que ara pogués fer-ho. De fet, no veig perquè hauria de voler fer-ho ara mateix (a no ser que organitzés un campionat de limbo) però em faria gràcia descobrir si tot i la meva total consciència aquell argentí em va fer posar rígida amb el poder dels seus dits màgics i la seva làbia argentina. Racismes apart, al final ningú va fer la gallina, però una gent dubtosament hipnotitzada va fer veure que conduïa un Ferrari. Encara que només sigui per pujar-hi en somnis, potser val la pena deixa-se hipnotitzar de tant en tant.

Kamikatze

True blood

2009-01-09T03:07:00.000-08:00

Trobo que com a crèdits d'entrada, els d'aquesta sèrie són molt bons.; són diferents i arriscats perquè són més conceptuals i artístics que els de les altres sèries. La idea de Lost també la trobo brillant, simple com la que més, un fons negre i el nom de la sèrie apareixent desenfocades i apropant-se a la pantalla amb un senzill efecte sonor. Malauradament, el vídeo de True Blood penjat al youtube en alta qualitat no permet veure-ho a menors, així que haureu de veure'l en baixa qualitat i amb el logo de l'HBO de fons en marca d'aigua. Se siente...

APM

2008-12-28T16:10:00.001-08:00

Si, m'ha fet gràcia... A més, és vox populi que la veu d'en Farelo m'encanta!

SHINE...

2008-12-22T11:35:00.000-08:00

La vellesa s'endú la "llum", el resplandor, l'àngel, el carisma...? O és una qualitat que no entén d'anys, modes o èpoques i resta en un fins la fi dels dies?

...Shine on you, crazy diamond

Punk'd

2008-12-15T13:04:00.000-08:00

Tinc... gustos peculiars. I tinc... una manera encara més peculiar que els meus gustos de gastar-me les peles en els meus gustos peculiars. Fins aquí tot bé?

Sempre m'han entusiasmat les tomes falses. Tant és així que preferia veure els últims 30 segons del Príncep de Bel-Air que els episodis sencers, perquè per a mi era a aquells últims 30 segons on en Will Smith arribava a fer-me més gràcia. Quan van sortir els DVDs (i s'anunciava que, amb el temps, les cintes de VHS desapareixerien -i amb elles la meva col·lecció-) em va entrar un baixon que de seguida va desaparèixer quan vaig conèixer les noves possibilitats que oferia aquest nou format audiovisual. Els extres!!! Vaig descobrir que podia fins i tot fer-me fan dels extres d'una peli amb els de El senyor dels anells. I d'ençà de llavors he anat fent una nova col·lecció sempre intentant que les pelis que comprés tinguessin extres.

Fins que un dia vaig descobrir un programa curiós que venia a ser una versió glamurosa d'aquell altre que sempre m'havia agradat -Inocente, inocente: Punk'd. Bromes a figures de Hollywood, tant del cine, música o moda. I com sempre passa als USA, eren bromes currades gràcies als elevats pressupostos que tenen sempre entre mans.

I l'altre dia, al dia del soci de l'FNAC (tb conegut com: el dia en què compres coses que no necessites pq et fan 60 cèntims de descompte) vaig trobar-ne la 2ª temporada pel preu de 8 euros. Encara no sé quin tipus d'inversió he fet, però mentre us deixo amb el Punk'd que més m'ha molat de la història del programa, el de l'Elijah Wood, i vaig a esbrinar-ho.

Ohhhhhh!! How cuuuuuuuuuuuuuuuute!!!

Extra! Extra!! Perla d'última hora!!

En realitat em sap greu, pq només per ser Frodo es mereix el meu respecte, però... si fas mèrits per perdre'l ja és cosa teva!!

Encara no sé ben bé què dir

2008-12-09T17:12:00.000-08:00

Volia introduir un conegut a l'apassionant món de Lost i, per a fer-li'n cinc cèntims, he volgut posar-li un aperitiu per anar obrint boca.
I he trobat... això...

¬¬' Cal que faci cap comentari?

Guitarristes

2008-11-27T10:02:00.000-08:00

Avui estava buscant al Youtube tutorials per aprendre els quatre acords d'alguna cançó per tocar-la i distreure'm una estona. I he apretat el link d'un nen coreà de 12 anys que pensava que tocaria tan malament com jo per veure com rascava "With or without you" d'U2. I no sé, però tinc la sensació que el xaval en sap una mica més i que potser em costaria uns 10.000 segles aprendre a fer alguna cosa semblant.

De guitarristes bons el món n'és ple però sempre sobta quan el feeling absolut apareix de sobte de la mà d'un crio sudcoreà. Diu que fa un any que toca la guitarra així que no és com el típic gitanillo del programa aquell de TVE que havia nascut amb una espanyola enxufada al cul. Això és talent absolut.

(Per cert, com es deia aquell programa de nens repel·lents?).

Sense parlar del fet que és un nen preciós i que me'l enduria a casa ara mateix ...

kamikatze

Ideas Worth Spreading

2008-11-14T00:17:00.000-08:00

La majoria de gent no diem mai res interessant. Però de tant en tant apareix algú que en algun lloc del món fa una conferència sobre algun tema fascinant o explica la seva història personal i tots els que hi són pensen que tant de bo el món sencer hi hagués estat present. Aquestes xerrades quedaran sempre a l'ombra i no hi podem fer res, no hi accedirem mai. Ja està.

Per altra banda, algunes iniciatives proven de posar-hi remei cridant experts i especialistes (fonamentalment americans) perquè facin conferències teelevisades. De segur que és un mitjà força polititzat i que difícilment hi trobarem els millors conferenciants del món però sempre va bé que amb més o menys encert algú ens il·lustri una mica sobre allò que més sap. Això és http://www.ted.com/ una manera com una altra d'aprendre quatre coses.

Les claus econòmiques per ajudar els països més desfavorits, per exemple. Sempre va bé escoltar-ho.

Kamikatze

Tribute to John Williams

2008-11-12T15:56:00.000-08:00

Perquè no podia faltar... Nyam!

Pachebel... ets TAN gran!

2008-11-10T17:12:00.000-08:00

Anava a actualitzar amb una altra cosa, però llavors ha vingut en David (www.pensamentsw.blogspot.com) amb això i no m'he pogut resistir.

Perquè m'encanta el Canon de Pachebel en totes les seves versions (tu ho saps, titu), i m'ha semblat un vídeo boníssim.

Youtubing

2008-11-09T12:52:00.001-08:00

Com que no sé què posar, però volia actualitzar amb alguna cosa, aprofitaré per recomenar una peli que em va semblar molt divertida.

El tiu de Jackass, els germans Farrelly i la nova nòvia d'Amèrica de veu ultragreu.

Per cert, aquest matí he vist un tros de Domino, de Tony Scott, i només volia comentar que m'ha semblat molt xula la idea final de posar els noms de pila dels actors (ja sabeu, quan de vegades es fa el repàs dels actors que han sortit a la peli).

Segona cosa, em sembla molt interessant la idea del videoclip de la cançó Warwick Avenue de la Duffy, que només és ella a la part de darrera d'un cotxe plorant molt elegantment mentre canta. I tot amb un pla seqüència. Molt maco. Tot i que no sé si és un recurs que es podria haver reservat per alguna altra cançó, potser de to més dramàtic o melancòlic...

I per acabar, com a anècdota curiosa, dir que en Jon Voight creia que la seva néta es deia Shakira...

4th November... Santa Carlota!!

2008-11-03T14:10:00.000-08:00

Encara que només serveixi per veure com de bons són els actors més ben pagats del món... Encara que sigui per fer referència a les arxisobades eleccions presidencials estadounidenques sense tenir temps per fer-ho... Encara que només sigui per unir el nostre interès polític i cinematogràfic....
Encara que no sigui perquè és un bon anunci...

Bricolatge

2008-11-02T02:17:00.000-08:00

Sé que molts penseu que la meva germanofília és exagerada i poc fonamentada però si després de veure aquest vídeo encara penseu que els alemanys no són una raça superior hauré d'anar a parlar amb el meu amic del bigoti.

Kamikatze

SILENCE!!! I KILL YOU!!

2008-10-25T05:21:00.000-07:00

70.000.00 de visites al youtube...

Momento COPIOTA:
Pocs lectors que tenim, els volem sentir integrats al nostre blog, així que per la teva fidelitat et dediquem el teu moment de protagonista. Jejejeje

Pocos lectores que tenemos... los queremos sentir integrados en nuestro blog, así que por tu fidelidad te dedicamos tu momento de protagonista. Jejejeje (sé que no hacía falta traducción, pero por si acaso...)

(Gracias ;P)

MARUJA

2008-10-19T09:58:00.000-07:00

PART 1

PART 2

Lo bo d'això és la demostració que el tòpic de que les presentadores d'aquest tipus de programes no són bones... és fals, pq aquesta noia... un 10!!! Aguantar tot això... té TELA!!

THE SCIENCE OF SLEEP

2008-10-16T16:10:00.000-07:00

(La ciencia del sueño, 2006)

Perquè és la peli que faria Peter Pan si tingués el talent de Michel Gondry. O, el que ve a ser el mateix, és el què faria en Peter Pan si treballés a l'MTV. Somnis, imaginació, realitat, creativitat i rareses atrapats a l'impàs entre dos móns.

Sembla que Michel Gondry tingués la necessitat de demostrar a la seva primera peli, Eternal Sunshine of the Spotless Mind (Olvídate de mí, 2004), que era capaç de sorprendre amb una bona pel·lícula, que anés més enllà de la tècnica, per descobrir que a través de virgueries podia explicar una bona història. Ho va fer; va entrar de ple en el gènere romàntic amb una pel·lícula que poc tenia a veure amb les relacions idíl·liques presentades als arguments de les pelis del Cosmopolitan. Va donar realitat a una història amb un personatge absolutament vulgar que es compenetrava emocionalment amb un altre molt més estrambòtic, però sense allunyar-se d'un patró més o menys establert de raresa. I va aconseguir una peli amb àngel; amb capacitat de sorprendre per la manera de ser narrada i pel què narrava. Ni més ni menys: cos i ànima.

I sembla, també, que una vegada demostrada la seva destresa, va fer aquella pel·lícula que només poden fer els qui se la mereixen com a premi d'haver fet bé els deures: la peli experimental que els permet ser els Georges Méliès del segle XXI. La peli que els permet jugar i utilitzar el cine no com a eina industrial (capaç de crear blockbusters en sèrie), sinó com a mitjà d'expressió artística i personal. Si bé aquesta accepció del cinema avui dia riscos considerables, sempre comforta veure qui hi ha qui s'arrisca i deixa obres que, si bé no es convertiran -en aquest cas aquesta- en una de les meves preferides, sí deixen un bon sabor de boca perquè et fan passar una bona estona (en aquest cas pel mòdic preu d'1 euro). Com a mínim surts amb la sensació que algú ha fet la peli que volia fer, sense importar-li que recuperés la inversió degut a la incomprensió o poca empatia del públic (com és el cas, també, de Darren Aronofsky amb la seva The fountain (La fuente de la vida, 2006), que no deixava de ser la joguina que tot inventor es dóna la llicència de crear després d'haver inventat algo tan útil com l'electricitat o el telèfon.

En fi, que si a tot això li afegim que gràcies al senyor Gael García Bernal -aka Déu, segons la Saida- ens alegrem força la vista (perfecta la seva representació de la vulnerabilitat personificada)... doncs això que hem guanyat, oi?

Cal comentar la teoria que tenia Gondry al respecte de Gael, la qual deia algo així com que en Gael sabia que era guapo, però com que és tan baixet juga a creure que la seva alçada condiciona la seva qualitat de sex symbol fins al punt de dir que no pot agradar sent tan baixet... Això el fa ser més accessible i li treu del damunt tot aquest "halo" que impregna als guapíssims i que els fa menys atractius (noies, a qui no li ha passat que li desagrada un guapo només pq creu que s'ho tindrà molt cregut o senzillament perquè no li volem donar el plaer d'augmentar el seu ego?) i, per tant, li retorna tots aquests punts que "suposadament" li treu el ser baixet...

Perdó per la foto, però no ho he pogut evitar... Quin tipus de religió practiques, Saida? ;P

REIVINDICANT L'ORTOGRAFIA

2008-10-14T13:33:00.000-07:00

Aquest post l'escric a favor de l'ortografia.

A veure, incults del món... que si es van inventar unes normes ortogràfiques va ser per alguna cosa! Es va fer per tal de facilitar la lectura, l'entonació i la comprensió. Què passa? que si el·ludiu totes aquestes regles establertes... NO S'ENTÉN RES, COI!!

Ese no s'escriu "hece".
Haber no s'escriu "aver".
Cogió no s'escriu "cogio".

En un món on les comes i els accents són els eterns desconeguts... Una dièresi... es pot convertir en aigua enmig del desert.

Si us plau, ajudeu-nos a fer d'aquest món, encara que sigui, una mica més correcte "ortogràficament" parlant. La Gina ho va fer amb mi quan vaig començar a abusar amb les "k", però em va fer veure la llum. I ara li agraeixo.

Sé que és una tonteria d'entrada, però així li donem moviment i aprofitem per dir una gran veritat.

Batman!! Tanananananananananananananannana BATMAN!!!

2008-10-07T10:55:00.001-07:00

Ja sabeu que amb el video de "Tía, no te saltes el eje" (atenció, que les seves dues protagonistes són les protagonistes dels esquetxos del supermercat de La Tira, programa d'humor de la Sexta, i com a cosa curiosa per als meus compis de projecte, saber que l'actriu que fa de Lore ha fet en teatre l'obra d'Esperando a Godot; i dada dos: per fi entenc lo dels Goonies!!!) em vaig tornar molt pesada i fan perquè m'encantava.

Aquest nou vídeo/paròdia de la nova de Batman és, probablement, un dels vídeos del youtube del meu top five particular.

BONÍSSIM!

Pd. Pq em resulta tan atractiu aquest tiu?? Serà el maquillatge jokerià, que té un cert aire a en Heath (el cabell...) o... que té la mateixa boca que en Tate Donovan?!!?!?

Pornotunes

2008-10-03T10:03:00.000-07:00

Qui diu que el porno és brut? No us deixeu enganyar per les aparences, el porno és ART en totes les seves accepcions i sinó mireu què hi ha al darrere d'allò que semblava una mera escena de metges i infermeres. Ai, ingenus!

Què passa, que esquilar ovelles no és un art?

Kamikatze

Coses que em desconcerten últimament

2008-09-26T09:17:00.000-07:00

Que es faci un programa com Plutón BRB Nero. Ajuntar en Carlos Areces, una tia bona qualsevol i un director com l'Àlex de la Iglesia prometia relativament. Però és una puta merda. Que després de tots aquests anys de complicitat televisiva emissor-espectador encara haguem de tragar-nos noves sèries d'humor amb els acudits més bàsics i les trames més repetides de la història de l'humor és, si més no, decebedor. Si, a més, poses una plantilla d'actors tan pèssims com aquests, cap a casa! Podria dir que li donaré una segona oportunitat però de moment no em dona la gana.

Sort d'en Carlos Areces, que amb aquesta cara ho salva tot.

Que un gos entrenat per trobar sang detecti sang de nena rossa al maleter dels McCann i això no sigui una prova inculpatòria. Que eren una parella de psicòpates descerebrats i que s'havien carregat a la seva nena (vés a saber en quines circumstàncies) ja se'ls hi veia a la cara de "relamidos" anglesos. Però que després que un animal especialment entrenat per això demostri que el cadàver de l'angelet McCann havia estat al darrere el sofà, sota l'aigüera i al maleter del cotxe (suposo que en un estrany recorregut traçat pels seus estimats pares que intentaven amagar-lo) i que això no serveixi per a res em fa pensar que aquests desequilibrats mouen més fils dels que semblava. Pobre Maddie.

Que l'Stephen Hawking faci el camino de Santiago.
Que el món s'enfonsi en una inevitable crisi econòmica.
Que tothom digui que la Penélope parla tan bé l'àngles quan no sap ni cordar-se les sabates.
Que els mallorquí sigui català quan no sembla ni una llengua.

kamikatze

Wanna play?

2008-09-24T04:08:00.001-07:00

Clica per fer més gran

Heus aquí un joc de cine. La gràcia del joc és que endevineu el nom dels nou directors que surten al collage. Aquest és el nivell 1 del joc, pel qual obtindreu 1 punt per a cada director de qui en sapigueu el nom, tenint en compte que n'heu de conèixer un mínim de quatre per a poder obtenir el primer punt. Així que a partir de 4 encerts comenceu a puntuar. 4 encerts: 1 punt. 5 encerts: 2 punts... La resta de punts per tal d'arribar a 10 punts els aconseguireu establint 4 relacions diferents entre els diversos directors utilitzant-ne actors que hagin treballat amb ells a les seves pel·lícules. Les relacions seran vàlides amb un mínim de 4 passos (o actors intermediaris) per passar d'un a l'altre.

Exemple (fals): el director 1 va fer la peli "Expediente x", on hi sortia en David Duchovni. Aquest va fer "Evolution" amb la Julianne Moore, que sortia a Jurassic Park 2, dirigida pel director 5.

Juego de cine. Se tienen que adiviniar los nombres de los directores. Cada director adivinado a partir de 4 sabidos suma un punto. Así: 4 directores = 1 punto; 5 directores = 2 puntos; etc. El resto de puntos para llegar a 10 se consiguen estableciendo relaciones entre los directores utilizando nexos a través de sus actores. Las relaciones seran válidas con un máximo de 4 pasos.

Ejemplo (falso): el director 1 hizo la peli "Expediente x", donde salía David Duchovni. Éste hizo "Evolution" con Julianne Moore, que salía en "Jurassic Park 2", dirigida por el director 5.

L'ARAN

2008-09-17T11:54:00.000-07:00

[de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya]

L'Aran (art. 11)

Règim aplicable a l'Aran en els següents termes:

1. El poble aranès exerceix l'autogovern mitjançant aquest Estatut, el Conselh Generau d'Arani les altres institucions pròpies.

2. Els ciutadans de Catalunya i les seves institucions polítiques reconeixen l'Aran com una realitat occitana dotada d'identitat cultural, històrica, geogràfica i lingüística, defensada pels aranesos al llarg dels segles. Aquest Estatut reconeix, empara i respecta aquesta singularitat i reconeix l'Aran com a entitat territorial singular dins de Catalunya, la qual és objecte d'una particular protecció per mitjà d'un règim jurídic especial.

Quin país més bonic que respecta la pluralitat d'identitats culturals!!!!

A cavall del vent (Lluís Llach, versionat per Manu Guix)

Gent que la lia

2008-09-15T09:03:00.000-07:00

Ja sé que els ha vist tothom però jo acabo de tornar de la inòpia berlinesa i encara em fan bsatanta rissa.

Kamikatze

GOOD CHARLOTTE

2008-09-08T06:08:00.000-07:00

Mmmmmmmmmm... crec que no sóc del tot bona. Sóc una persona bastant dolça en el tracte personal, afable en la majoria de les circumstàncies, i més encara quan es tracta de resoldre conflictes que no em concerneixen. Però molta gent continua preguntant-se per què m'agrada tant en Tarantino, que només blasfema, mutil·la i mostra el fons obscur de la humanitat. Doncs avui, mentre buscava una llibreta he trobat la resposta a aquestes incògnites: sóc de naturalesa gore, destructiva i, tal com va dir-me en Txelu en un moment de la meva vida... "tinc molt d'odi a dins".

Sé que en aquest blog no és la primera vegada que surt el tema, ja que hi ha hagut més d'un post on expressava els meus sentiments d'odi i despreci, però per primera vegada... tinc una prova incriminatòria:

Aquest dibuix prova dues coses:

1) Que ja de més petita tenia una atracció fatal en vers la sang (cosa que m'ha dut, probablement, a enamorar-me d'en Quentin)
2) Que sempre he dibuixat FATAL

De la segona res a dir, tret que es nota que no he sortit al meu avi. De la primera... doncs que parafrasejant a la Mariona, serà cert que sóc "un bombó de cianur", que tot i amb aparença fràgil -sobretot si em trobeu mirant una bona peli de sensibleria de manual- de vegades tinc un caràcter que tampoc caldria que mostrés a la humanitat.

Moltes vegades cal que ens guardem certs pensaments i que no els deixem sortir. Mai.

EVILTUBE (o com perdre el temps amb tonteries)

2008-09-08T02:03:00.000-07:00

Gina, et semblarà mentida, però estic actualitzant pq... algú s'ha queixat de la poca activitat del blog! Què significa això?! Emocionant-nos una mica podria inventar que tenim lectors devots que no poden viure sense els nostres comentaris!!! I com que la vida és (o hauria de ser, pq tots sabem que no té res a veure amb això) una emoció constant, ho deixarem aquí per això sentir-nos millor amb el nostre petit.

Avui ha estat el meu primer dia "d'estudi-marató" i confesso que la marató s'ha quedat en els 20 metres llisos. No he aguantat ni hora i mitja... Pensava que el simple fet d'anar fins a la biblioteca seria prou impositiu com per passar-m'hi allà unes quantes hores estudiant el meu temari d'opos. Sempre he vist les biblioteques com els espais amb menys distraccions possibles. "Oh, mira, un llibre sobre la història del poble etrusc! No puc reprimir la necessitat de llegir-me les seves 39283 pàgines!!" Així sonava de sarcàstica la meva ment. I... pumbA! He trobat EL LIBRO JUEGO DEL CINE!!!!!!! Sí, senyor!!! Una hora fullejant aquella petita meravella amb pàgines i pàgines dedicades a endevinalles, jocs de pistes, frases de directors de les quals havies d'endevinar la procedència... En fi, una trampa mortal mai imaginada en una biblioteca. Així que des d'aquí vull prevenir a les pobres criatures que creuen que la biblioteca és el temple de la concentració... NO! Tinc una idea millor. Fiqueu-vos una taula al lavabo i tanqueu amb llisquet i demaneu als vostres pares que lloguin un doberman rabiós per hores perquè us ataqui en cas que volgueu sortir del vostre estudi improvisat.

Un com aquest serviria...

I si no us hi veieu en cor... us compenso amb una cosa graciosa (i ve el moment en què jo poso una direcció del youtube i la Gina ho transforma en un vídeo!!) :

http://www.youtube.com/watch?v=aevH_ro3Wi0&feature=related

(I sí, tampoc he sabut canviar la cursiva...)

Trobades

2008-08-25T04:50:00.000-07:00

Que Berlin és la millor ciutat del món és una evidència per a la majoria dels seus visitants. Per això, molts dels que hi passen el temps suficient decideixen tard o d'hora tornar-hi. Alguns s'hi afinquen definitivament i d'altres només de forma temporal, però tots repeteixen. Per això, és fàcil trobar-se a Berlin amb familiars, amics i coneguts de qui sempre fa il·lusió descobrir que comparteixen una mateixa devoció per la ciutat.

La Cristina, la Maria José i Jo.
Made by CSR.

Kamikatze

OKUPACIONS

2008-08-16T01:32:00.000-07:00

Ahir vaig estar passejant Berlín de casa okupa en casa okupa. Aquí n'està ple i la majoria estan legalitzades. Són artistes, parats, voluntaris i vells activistes que mantenen encara la il·lusció d'una profitosa vida comunitària. Han aconseguit salvar vells edificis de l'enderrocament i n'han convertit una bona part en hostals, centres socials, locals d'exposició i vivèndes "veritàblement sostenibles". És una okupació que mola.

Mentre camino no puc evitar pensar en com de diferent em semblen aquests dels nostres estimats okupes catalans, cada vegada més violents, jerarquitzats i poc donats a la principal vocació dels squaters originals. Serà el desconeixement, però són aparentment moviments oposats.

Tampoc costava tant mirar com es deia "desalojos" en català.

Arribem a Regenbogen (arc de sant martí) on una vella suïssa amb pinta d'haver portar una vida complicada i d'haver trobat aquí el seu petit espai de tranquil·litat ens ensenya una mica el que fan allà. No és una visita turística sinó un favor personal que aquesta ha concedit a la nostra estimada profe activista. Hi ha una hostal, una taller de bicicletes i una fusteria on els més desafortunats del barri aprenen a fer alguna cosa de profit, un menjador popular on cuinen verdures amb tofu per 3 euros, un parc per a nens i un edifici de vivendes on s'aprofita l'aigua de la pluja, l'escalfor del sol i tot allò que la natura és capaç d'oferir-los. Són els vells hippies, els bons, els que creuen encara en un món més just per a tothom.

Pensar en els okupes com un movient de colors i fantasia se'm fa una mica complicat. Però mira quines casetes més boniques ...

A l'altra banda hi veig un moviment de joves inconformistes. Estan en contra de la propietat privada i decideixen ocupar tots els locals d'aquells barcelonins que mantenen els espais tancats. Són radicals, sovint artistes però els manca allò que neix del cor mateix del moviment squater: la creença en una veritable vida comunitària, sense líders ni beneficis, sense violència ni interessos individuals. Els manca allò que manca a qualsevol altre català en una societat dominada per l'ambició a qualsevol preu: l'altruisme. No tot pot funcionar a qualsevol lloc. Això funciona aquí.

Aquest és el cas de dos turcs molt llestos que després de la caiguda del mur van apropier-se d'un terreny tan proper al límit que no era de ningú. Van muntar-se una casa a sobre un arbre aprofitant una paret al cosata i un hort gegantí en ple centre de Berlín. És una casa curiosa d'uns espabilats que viuen com reis al vell mig del paradís.

Kamikatze

Panoràmiques

2008-08-14T10:31:00.000-07:00

Panoràmica Kunsthaus Tacheles

Panoràmica Dresden

Berlin dia 5

2008-08-08T10:37:00.000-07:00

Reflexions:

Reflexiono sobre els alemanys. No són tots iguals, no generalitzis, no extreguis conclusions massa de pressa, espera't a trobar-te en problemes, res és el que sembla. Obvietats. No tinc proves que demostrin que tots els italians són uns impresentables, però ho dic. Igual que dic que l'alemanya és un a societat millor, més responsable i menys anorreada per les futilitats, les aparences, les banalitats que no mereixen ser considerades i que, tot i així, ocupen el 90% del pensament de la majoria dels humans de l'anomenat "món occidental".

Sóc al metro i observo l'expressió dels qui han passat una guerra: dels qui l'han causat, dels qui l'han instigat però, al cap i a la fi, dels qui s'han vist per mil motius avocats a un període relativament recent de massacre i destrucció; dels qui caminen encara avui entre ciutats a mig reconstruir. Estan cansats, esgotats, diria jo. Han acceptat com cap altre nació al món la seva ineludible culpa per un holocaust espantós, inimaginable, terrorífic, com tants altres a la història. Senten absolut fàstic pel seu passat i el pes de la responsabilitat que internacionalment s'han vist obligats acceptar ha deixat certes marques d'expressió que ni tan sols l'edat és capaç d'esborrar. Fa només quatre dies que el futbol (el mundial, l'eurocopa, etc) els ha donat la força necessària per cridar de nou el nom d'un país del qual, ara com ara, poden estar més que orgullosos. Ja no fa vergonya ser alemany. Enlloc del món hi ha més campanyes en contra dels nazis ni més espais d'exposició destinats de mostrar humilment la veritat d'un passat que cap d'ells voldria tenir.

És curiós. Els espanyols van executar bilions d'indígenes arrasant un continent sencer ara fa sis segles i no he sentit mai més que orgull d'aquestes gestes; es van matar els uns als altres fa cinquanta anys i encara ara uns i altres se senten orgullosos de les seves atrocitats. Ruanda, Armènia, Iraq, Iugoslàvia, EEUU, i un llarg etècera. La història de la humanitat és plena de Genocidis, execrables tots.

A més de ser una "super lesbe" (tal i com posa a l'enganxina del seu ordinador, que m'ha fet sortir de dubtes), la meva llogatera és una recol·lectora de llibres, molts dels quals van sobre nazis i altres nimietats de la història d'Alemanya.

Alemanya és ara un país de pau. Ningú lluita, ningú té ganes de lluitar. Tancats en ells mateixos han après a destriar què és important del que no ho és i a generar una enorme consciència social que fa que el país es desenvolupi en una aparent harmonia sota els dictats del que s'ha anomenat el "bé comú". Potser és només una manera de tornar al món tot allò que un dia un senyor amb bigoti va decidir prendre-li, però el cert és que el resultat actual és una massa social heterogènia, aparentment feliç i molt cooperant. L'aspecte físic, els diners o l'arrogància perden aquí un enorme valor en favor del respecte pel medi ambient, els animals, el pacifisme o la cultura que són constants inamovibles de qualsevol dia a dia.

Això és el que penso dels berlinesos: senzills, integradors, pseudo-enderrocats i amb una capital que queda lluny d'ostentar el primer lloc en l'escala econòmica del país. Tothom diu que el sud és diferent. Possiblement. Això és el que els berlinesos em transmeten de moment. Ja veurem d'aquí a un mes; quan m'hagi trobat en problemes, quan hagi pogut extraure conclusions més a poc a poc.

..............................

Per cert, sabíeu que el "codillo" és típic de Berlín? És asquerós i molt poc respectuós amb els animals, però per això existeix una paraula que es diu "contradicció", no?

No m'agraden les especialitats berlineses i per això menjo cada dia en un restaurant oriental diferent. Com ha de ser.

Kamikatze

Berlin día 0

2008-08-04T09:40:00.000-07:00

Berlin, primeres impressions:

Impressió 1: Berlin està plena d'alemanys. Seixanta anys enrere segurament no era així però els nazisme i la seva depuració racial va fer els seus atroços estralls i avui només hi ha gent rossa d'ulls blaus allà on mires. Tot i això, aquí hi ha tants lletjos com a Espanya i resulta curiós observar com de possible és ser un callo ros d'ulls blaus. Interessant.

Impressió 2: Berlin està plena d'alemanys. I quan dic alemanys ara no em refereixo a aquells fills de perra que s'emborratxen a Castelló d'Empúries i colonitzen Mallorca sinó als que es queden al seu país fent coses de profit i cultivant l'autèntica idiosincràsia alemanya: gent senzilla, amable i super hospitalària. Només arribar a l'aeroport m'he posat a la cua dels autobusos per comprar un bitllet i m'ha aparegut un senyor entranyable i m'ha ofert dos bitllets per dos dies i mig perquè ell marxava de viatge i no els necessitava més. La primera vegada que ha vingut no l'he entès i amablement li he dit "no, gràcies" (cony d'alemanys que el primer dia ja em parlen a la velocitat de la llum). Hi havia una cua llarguíssima de penya però s'ha empenyat que els seus bitllets havien de ser per a mi. I al cap d'un moment ha aparegut el seu amic viejuno i m'ho ha tornat a explicar. "Oh, gràcies, què li dec?". "Res, maca, jo no els puc fer servir". M'he estalviat 30 euros per l'amabilitat d'un alemany quan qualsevol català/espanyol/portugués m'hagués demanat la meitat del preu i algun que altre favor a canvi. Els alemanys són així.

També són així els meus veins. Visc porta contra porta de dos encantadors alemanys i els seu fill Joshuah que és una monadeta rossa amb ulls blaus. Només arribar m'han pujat la maleta (jo no pujaria a peu 4 pisos la maleta del hoste del meu veí ni per un plat de sushi), m'han convidat a un café (que he rebutjat pensant que sempre queda millor dir "no, gràcies" però després he pensat que això és només en el nostre món de garrepes i que segurament aquí dir "no, gràcies" et fa quedar com un desagraït). Però això ho he pensat ara així que hauré de picar a la porta perquè em convidin a un café. A la mitja hora d'estar sola a casa ja he perdut en Nailon o no se com es diu el gat i he hagut d'anar a picar a la porta del costat perquè m'ajudessin a buscar-lo. El gat és maco, però ni de lluny s'acosta a la Maoita.

Encara que faci aquesta cara de bon gat alemany jo ja veig que em portarà problemes.

Impressió 3: Berlin està plena d'alemanys rics. Visc en una casa que te cagas: més chic que el tocador de l'Agatha Ruiz de la Prada però super gran i super maca. I jo em pregunto, si algú que té aquesta casa necessita pillar una estudiant per aconseguir uns ingressos extres, com deu viure la gent amb pasta? Sospito que la meva amfitriona (a qui no conec i que està de vacances fins d'aquí a una setmana) és una lesbiana-mare soltera (mare d'una nena bonica de 3 anys). Indicis:

Aquí no hi ha homes ni fotos d'homes ni res que ratlli cap sensibilitat masculina.
A la paret hi ha penjades unes fotos d'ella vestida de marinero, de pirata i d'el zorro que em fan sospitar que té algun tipus de vena masculina.
Té una nena rossa amb ulls blaus que no se li assembla de res.
Li mola Frida Khalo. Buff.
Està ple de llibres de "como subir a un niño tu sola".
És la primera alemanya morena i hombruna que he vist.

Impressió 4: Només arribar he vist que a la cantonada de casa hi ha un restaurantet preciós de menjar oriental amb un "all you can eat" de 6,5 euros. I això em fa molt feliç. Una mica més a l'esquerra hi ha un indi i una barra japonesa de menú de suhi a 4 euros.

La meva habitació, la sala de la màgia de la nena, la cuina i una sala d'estar amb pilotes de saltar d'aquestes que sempre havia volgut tenir.

Impressió 5: No fa calor ni fred. La temperatura de Berlin mola mazo tot i que ara plou per tocar-me l'orgull però pararà i la temperatura tornarà a ser perfecta.

El Show de Truman no passava a Belin, no? Si demà apareix un veí que em diu "Por si no nos vemos luego: Buenos días, buenas tardes y buenas noches" em tiro al mar amb un vaixell de cartró. On són les càmeres?

Kamikatze

Mentides

2008-07-24T02:03:00.000-07:00

Dir que recordo perfectament aquelles tardes passades al davant del televisor mirant "Las Chicas de oro" seria una mentida gorda. Vaig veure la sèrie un parell de vegades perquè mentre a tothom li feia molta gràcia veure iaies grunyones jo preferia mirar Salvados por la Campana i altres mariconades adolescents. De tant en tant també em posava La vida de Brian i així passava els estius més televisada que el Monegal (que, per cert, es traga totes aquestes merdes de programes perquè vol i alguna vegada podria parlar d'alguna cosa que no fos com de bona està la Marta Torné). Tot i així, vull mantenir aquí el record de la mítica Estelle Getty, la mort de la qual ens recorda que en realitat aquelles senyores no eren tan velles i que segurament a sota aquella aparença d'ancianes s'amagaven 4 pivons americans. Perquè si 20 anys després de fer la sèrie s'en mor una és que TAN TAN velles no devien ser.

Vale, potser m'he passat amb lo de "pivons".

Altres coses sobre tele que ningú s'atreveix a dir:

Jo no mirava "Las chicas de oro!
Cosas de casa era una bona merda.
Padre de Família és molt millor que Els simpson (encara que siguin la base de l'educació televisiva de tota una generació i a tothom li faci molta pena que els que venen al darrere es criin amb alguna cosa millor, més agosarada i més intel·ligent).
Futurama és molt millor que els simpson (idem).
Tot i que ara siguin unes periicas les germanes Olsen eren el millor de Padres Forzosos.
Jo volia un nòvio com en Zac.
Polònia no fa gràcia.
La Judit Mascó fa pena.
A l'Albert Om no li queden bé les canes, les té i prou.

Seguiu la llista, que se m'acaba el temps de tonteries!

kamikatze

FUERTEAVENTURA

2008-07-17T14:37:00.000-07:00

Desgràcia còsmica, senyal kàrmica, Día de la marmota o...

potencial privilegi lostià?

El dia 15 vaig preparar la maleta per marxar l'endemà amb les meves amigues de vacances, a prendre el sol i descobrir una mica la màgia de les Canàries. Destí: Fuerteventura. No tenia previst comprovar la definició de la paraula "ventura", però d'ençà de la meva estranya relació (o mala relació, o simplement relació difícil) amb aquest paratge crec que té molta més gràcia a l'hora d'explicar l'història. Pels qui no volgueu anar a buscar el seu significat, us facilito la feina:

Ventura.
(Del lat. ventūra, pl. de ventūrum, lo por venir)

1. f. fellicidad

2. f. suerte

3. f. Contingencia o casualidad.

4. f. Riesgo, peligro.

5. f. ant. Suceso o lance extraño, aventura.

"Lògicament", com diria en Nadal de Polònia, no em refereixo a les dues primeres accepcions per tal d'explicar-vos la història. Més aviat, hauríem d'anar directament a fer un "matxambrat" de la 3, la 4 i la 5. I és que dos d'anada a Fuerteventura "comprats" després, continuo a la terra de les habaneres i dels pescadors, assistint, després de dos anys, a les barraques de Palafrugell, festa popular preferida per la meva persona. Però per als que desconegueu la història, una breu sinopsi seria dir que vaig anar a el dimecres amb destí Fuerteventura cap a l'aeroport de Girona i per culpa de la meva personalitat caòtica tenia el document nacional (?) d'identitat caducat, així que vaig tornar-me'n cap a caseta... Per la tarda vaig estar mirant vols per marxar cap a gaudir de les meves vacances. Em va costar moltíssim decidir-me, però al final vaig comprar un vol per 175 euros. Al final el viatge em costaria 400 euros, però com a mínim em posaria moooolt morena, oi? Doncs... no exacatament. Al dia següent, "cual Atrapado en el tiempo", em trobava aixecant-me altre cop abans que sortís el sol i, amb la meva maleteta, tornant a marxar cap a l'aeroport, però aquesta vegada al del Prat. I allà, al taulell de facturació, la notícia: "Tens plaça reservada al vol però des d'eDreams no han emès el teu bitllet". Val a dir que la gent de Air Europa van estar AMABILISSÍMS, però jo no vaig poder marxar cap a Fuerteventura. Es veu que l'oferta que vaig contractar es va acabar i em van cancel·lar el bitllet i que "ens posaríem en contacte per trobar tots junts una solució... JA!". I res, cap a casa altre cop.

Ara amb broma dic que, tal com a la peli anteriorment citada d'en Bill Murray, cada dia maixeco, vaig a un aeroport a marxar i em diuen que no... Doncs seguint la sèrie lògica... demà cap a REUS!!!!

Necessiteu saber si aquest estiu serà més llarg que els anteriors?! Compreu una marmota!!

I de tot això trec una conclusió crec que força sensata. Jo NO havia d'anar a Fuerteventura. No era el meu destí, i desobeir al destí, tal com insinua John Locke, pot ser "arriesgado", eh ventura? Sí que al final he pensat en la meva història com una senyal lostiana... "My destiny", "The island doesn't want me to go there", "Things happen for a reason", etc. Però el que ha fet que decididament em plantegi que un misteri lostià s'amaga al darrera de tota aquesta història és comprovar les estranyes connexions que s'han manifestat al meu voltant, començant per la coincidència més gran de totes: trobar-me una coneguda de London resident i estudiant a Pamplona a les barraques de Palafrugell i que ja fos, de fa temps, coneguda d'una amiga meva del poble... I és que... no podem oblidar que a Lost encara hi ha molts misteris relacionats amb nexes entre personatges dels quals en desconeixem el significat... mmmmm... Dharma a Palafrugell?!

F A T E

PS. I LOVE YOU

2008-07-14T06:19:00.000-07:00

Jo crec que només per un dels dos trossos d'ulls blaus d'aquest escocès celestial, paga la pena anar a veure aquesta pel·lícula. Un espartà tan letal a l'hora de matar contrincants com de matar-nos a plorar a les dèbils damisel·les que duen la paraula "cursi" tatuada al front.

PS. GERARD, T'ESTIMO.

Dra. Norma & Mrs. Monroe

2008-07-13T03:06:00.000-07:00

He decidit escriure una nova entrada avui, no perquè tingui quelcom concret per a explicar, sinó perquè vull demostrar que no calen 260.000 euros/any per mantenir un blog (cosa amb la que es veu que no està d'acord Hereu).

Ahir vaig tornar d'un sopar i vaig enganxar un documental sobre la Marilyn Monroe. Estava començat i, per culpa d'una profunda somnolència nocturna, no el vaig poder veure acabar. No vaig enganxar els seus inicis ni el seu final. Però vaig quedar-me ben impregnada de la història de la seva transformació de la tentación rubia a la que els estudis creien que podien torejar a l'actriu i mite ja històric que va decidir anar més enllà de la simple faceta de sex-symbol/mite eròtic per jugar-se-la per tal de convertir-se en una actriu dramàtica, amb decisió sobre els guions i papers que li oferien. Per això va traslladar-se de Hollywood -terra de somnis alhora que frustracions, humiliacions i marionetismes- a la ciutat més intel·lectual, oberta, moderna i evolucionada dels USA: Nova York. Tot això alentada i ajudadada (o finançada) pel seu amic, el fotògraf Milton Green. Ell, tot i ser amic íntim i ser l'autor de moltes fotos de Marilyn que donarien la volta al món. Moltes d'elles tenien una intimitat tendra resultat de la confiança de Marilyn cap al seu amic.

Però molts altres la va retratar (com diria la meva àvia) i en van treure fotografies. Entre ells:

Erich HartmannBen Stern

I, el meu preferit, Richard Avedon

La sort és que, tot i haver-me perdut el final i principi de la biografia de la que algun dia fou Norma Jean, una pobra nena abandonada a un orfanat per la seva mare, hi ha tal quantitat d'informació sobre aquest personatge, que no se'm farà difícil recuperar posicions en la meva carrera cap a la coneixença absoluta de la vida de la meva artista preferida.

Bevinguts al pitjor dia de la meva vida

2008-06-25T10:34:00.000-07:00

Sóc molt propensa al drama. És un fet difícil de negar. Curiosament, però, no m'agraden les pelis que expliciten la tragèdia humana, ja que els meus drames estan absolutament descontextualitzats si els treus de mi. El dilluns vam anar a veure Antes que el diablo sepa que has muerto (Before the devil knows you're dead, Sidney Lumet) i sí, em va deprimir. La peli és innegablement bona. No és un thriller d'acció trepidant amb silenciadors i cotxes de luxe, com podria semblar pel cartell de la pel·lícula. Però tampoc resulta tan d'estar per casa (amb tot el respecte, i tenint en compte que parlem un geni, empenyat en europeitzar les seves pelis) com Cassandra's dream, tot i que les proporcions del dramon siguin més o menys equiparables. Si bé una explora més explícitament l'evolució d'uns personatges que, segons les circumstàncies, tiren cap a direccions molt diferents, Antes que el diablo... planteja de principi a fi l'irrevocable direcció d'un destí condemnat a dur la desgràcia des del moment en què es prèn una mala decisió. En aquesta, és la successió més natural i lògica dels fets la que condueix a unes accions desesperades d'uns personatges que mai haguessin cregut poder arribat a trobar-se en tals situacions. Amb una direcció sòbria i amb una posada en escena molt austera per acompanyar de patetisme lo fatídic de la història i fer més crua la realitat d'uns personatges que ignoren que allò més barat sempre acaba sortint car, Antes que el diablo... és una peli amb un títol desconcertant (i absolutament afortunat) que tot i que admeto que està molt bé no m'acaba d'agradar tant com li pot agradar al titu, per exemple, encantat de trobar-se amb pelis sense final feliç (ni final, ni començament ni res..) -sóc conscient que és l'efecte que busca, per tant és tremendament efectiva-.

Però el meu dia no ha estat dramàtic. Ha estat un dia més en aquesta nova etapa que fa mesos vaig iniciar, en què l'eufemisme "no estic molt espabilada, últimament" reflexa una realitat descontrolada. I és que des que he posat el peuet i he sortit al món... he descobert que el síndrome de Peter Pan ha fet poc més que atrofiar-me el cervell i convertir-me en aturadeta. Avui, me'n torno a casa amb: un bitllet a ninguna parte (o al limbo dels viatges no realitzats, però lligats i ben lligats -es refereix al money-), un potencial divendres/últim dia de feina que es queda en penúltim dia degut a lo capritxosa de la meva sort i amb un maquillatge de geisha que encanra no entenc com poden vendre més enllà de Mongòlia. Tot per ser una estúpida mocosa sense caràcter. Una cosa us asseguro, si fos capaç d'emprenyar-me amb la resta de la humanitat només una desena part de lo que m'emprenyo diàriament amb mi mateixa... ara potser tindria èxit, peles i... un maquillatge que no contribuís de manera tan descarada a obviar que la meva sort no es va desprendre de mi per Sant Joan i es va manifestar en forma de cel ennuvolat per tal que jo pogués morir-me tranquil·lament de fàstic el dia que havia decidit no fer res més que posar-me morena.

Sóc la Lota, sóc aquí, nyi nyi nyi nyi nyi...

Però el més divertit és que em vaig negar impetuosament a pagar posem-li 24 euros per un parell de sessions de solàrium que em pugessin mínimament el to de pell durant un parell de dies, però no he tingut cap mena de problema en gastar-me'n 28 en un maquillatge capaç de fer exactament l'efecte contrari... durant un parell de mesos. I diuen que Sexo en Nueva York és banal?! Que frivolitza els problemes femenins!? Sigui com sigui aprofito per dir a les fans de Sexo... que vagin a veure la peli.

Avui he vist clarament que necessitaria algú que prenés decisions per a mi. Claríssim. Aquestes últimes setmanes decisió rere decisió he manifestat una intuició pèssima que m'ha dut a pensar:

a) silogisme: [A] si las mujeres somos las de la intuición i [B] yo no tengo intuición. [C] yo no soy una mujer!!!

(he descartat aquesta opció pq tot i que el meu avi fos detectiu i al meu germà li encantés la sèrie de Conan i a mi la dels germans detectius amb aquell nanu tan mono de tele5, he decidit no indagar en l'assumpte)

b) necessitu algú que prengui decisions per mi.
Sembla fàcil pensar que si sistemàticament la cagues sempre has de pensar: "què no faria jo?" Això és el que sempre he cregut d'aquesta gent que fa TOTES les faltes d'ortografia hagudes i per haver. Però no és tan fàcil, ara els entenc; realment el teu cervell distorsiona la realitat de tal manera que et creus posseïdor de la raó absoluta.

Reflexió qarta: algú m'està pressionant perquè trobi el costat positiu de les coses. No, no són els Monty Phyton cantant des d'una creu. Avui ho he mig fet en un moment que he decidit confiar la meva sort a un dels exponents catalans més clars de la globalització: La Caixa. I m'he adonat que mentre tot s'enserrona al meu voltant... La Caixa continua allà, al meu costat, sempre amb mi, com aquell vell i fidel amic que mai t'abandona. En un moment d'urgència màxima, amb el temps tirant-se al meu damunt, buscava una Caixa per treure aquestes peles que tan fantàsticament bé malgasto i m'he deixat guiar per la fe cega en la meva caixa, aquesta que cada matí em dóna cafè, aigua i els brioixos i crossanets de xocolata més bons que he provat a la vida, i... era allà, tal com esperava. Tot el tema del millor plató per la peli de zombies que mai gravaré va a part, i haureu de llegir un altre post al respecte.

I per què dos dels homes més guapos del planeta (EwaN i Clive) protagonitzen spots de dues colònies que vagis on vagis acaben col·locades l'una al costat de l'altre, perquè no puguis decidir cap on mirar?!

Vale, no té res a veure, però... PUMBA!!

Louis Vuitton o la supèrbia

2008-06-13T10:27:00.000-07:00

Caminant per París vaig parar-me a mirar un aparador de Louis Vuitton.

- Una merda de bolso on no hi cap el paquet de tabac: 600 euros
- Maleta single size: 2000 euros
- Maleta gran: 7000 euros

Són els reis del món. Uns tios que han aconseguit popularitzar un disseny amb les seves incials que no té res de maco i que és publicitat assegurada; que no han de tornar a dissenyar res a la seva vida perquè el que ven és que sigui tan lleig com tots els altres i que, sobretot, es vegi ben clar que és Vuitton i que si és lleig i sense estil és igual perquè val uns quartus que els que els porten tenen i tu no, i això els fa sentir molt millor.

"Tot val el que la gent estigui disposada a pagar", sí, suposo. Però m'encant veure com alguns es pensen que portar Louis Vuitton els fa semblar més chic mentre els alstres pensem que gastar-se un milió de pessetes en una maleta marró-caca és un signe inequívoc d'estupidesa i anti-estil.

No sé ni de què és aquest anunci però amb tots aquests zeros que em paguen em faré una bona drogo-festa.

I als Coppola i al ionqui d'en Keith els hauria de caure la cara de vergonya per posar la seva imatge en una marca tan repugnant. Bé, si amb cada maleta que venen a cada cantonada del món cada minut guanyen un quilo no em puc ni imaginar què cobra en keith Richards per fer veure que toca la guitarra al costat d'una maleta com aquesta.

Ben mirat, no em direu que aquest estampat no és més propi de bossa d'escombreries que de maleta de 7000 euros. És lleig de collons.

Kamikatze

I d'aquí poc la calavera de vidre...

2008-06-10T09:05:00.000-07:00

Tubular Bells II de cap vespre, i ni tan sols sembla que el dia estigui com per tirar. La pluja ha fet sortir als venedors de paraigües com si fossin cargols esperant ser caçats per servir d'àpat majestuós de la carlota; jo m'imagino aquesta espècie visquent com el "poble" a Demolition Man (pq m'agraden tant aquest tipus de pel·lícules?), a les clavagueres per no ser descoberts i perquè des de la "superfície" tots ens preguntem on s'amaguen durant els dies assoleiats (tot i que, a l'hora de la veritat, durant aquest tipus de dies jo em trobo buscant la força de voluntat per anar a tumbar-me tretze minuts al sol -que per suposat a mi me'n semblen setanta-).

En relació a l'acompanyament gràfic que avui decora aquesta entrada, dir que a partir d'ara els dies que em vingui de gust -per descomptat- traduiré al castellà les meves soses divagacions (atenció, sóc súper lúcida i ocurrent quan camino pel carrer camí a la feina, però esclar, a l'hora de posar-me davant l'ordinador tota la meva genialitat es troba en un coma profuntd). Doncs com que el meu amic proveidor de material gràfic i audiovisual vol aprendre català (eufemisme per dir que no vol fer l'esforç de llegir en aquest preciós idioma pq es cansa i es frustra si no enten quelcom -està clar que aquest comentari serà obviat de la versió castellana, encara que sigui per comprovar si el senyor Pan ha intentat valorar la meva intenció que aprengui català i que "parli sense vergonya, parli en llibertat, i si s'equivoca... que torni torni torni a començar") i és dels pocs que ens segueixen... doncs "lo que sea pa nuestra audiencia".

¡Mi monstruito, te quiero tanto tanto a tí!

(pq els peus de la Queta són repugnants?)

Tubular Bells II durante el atardecer, y ni siquiera parece que el día esté como para tirar. La lluvia ha hecho salir a los vendedores de paraguas como si fuesen caracoles esperando ser cazados para ser el manjar de carlota; yo me imagino a esta curiosa especia viviendo como la plebe en Demolition Man (pq me gustan tanto este tipo de películas?), a las cloacas para no ser descubiertos i para que desde la superficie todos nos preguntemos dónde se esconden durante los días soleados (aunque yo, en realidad, durante este tipo de días me encuentro buscando la fuerza de voluntad para ir a tumbarme trece minutos al sol -que por supuesto a mí me parecen setenta-).

En relación al acompañamiento (mira que és lletja la "ñ") gráfico que hoy decora esta entrada, decir que a partir de ahora los días que tenga tiempo y me apetezca traduciré al castellano mis sosas divagaciones (atención, soy súper lúcida y ocurrente cuando camino por la calle camino al trabajo, pero claro, a la hora de ponerme delante del ordenador toda mi genialidad está un coma profundo). Pues como mi amigo proveedor de material gráfico y audiovisual quiere aprender catalán y es de los pocos que nos siguen... pues "lo que sea pa nuestra audiencia".

Obama Girl

2008-06-04T05:49:00.000-07:00

L'Obama ha guanyat les primàries. Yes, we can.

Desitjo als americans i a la resta del món que aquest tio arribi a la casa blanca i ens auguri un futur una mica més just que el del dimoni més gran que ha conegut mai el món que és aquest fill de satanà que es diu Bush. Espero que tota aquesta tonteria de la batalla demòcrata no afecti negativament el partit perquè per molt contents que estiguin res fa pensar que els republicans perdran la guerra.

Com'on Obama. Yes, We can!

I aquesta és la fantàstica demostració d'amor que us poso aquí perquè veieu que Estats Units també està ple de perres enamorades de l'Obama. I've got a crush on Obama.

Kamikatze

BHARMA

2008-06-02T11:00:00.000-07:00

El freakisme ha arribat (per sort) als carrers de Barna i com que som més llestos que la fam algú s'ha adonat que l'explotació dels nous geeks de Lost és un negoci de puta mare. Com a bona fan del merchandising (més que de Lost en concret) - recordaré que sovint vaig amb una samarreta de Hiro Nakamura pel món - estic molt contenta que això sigui així.

Aquest és el nou hit de Barna (nou per als que no el coneixiem): Bharma, un bar temàtic de Lost on pots sentir-te com al hutch d'en Desmond. Pantalles amb episodis de la sèrie, llaunes de la Bharma initiative i alguna xorrada més de la qual prendrem nota quan hi anem, eh Charlie? Al seu fotolog sembla que s'estan currant un boeing d'oceanic 815 per donar més ambient. Jo el primer que faria és una rèplica d'en Hugo que com que és una mole de bon rotlllo s'ha convertit en el personatge més entranyable de la televisió.

L'altre dia (com tothom que té ànima sap) van fer l'episodi final de la 4a Temporada de Lost i, com no podia ser d'una altra manera, al Bharma va haver-hi una concentració de penya que havia reservat el seu lloc per compartir aquells grans moments de les seves vides amb tots aquells pesaos que tots coneixem que només saben parlar de Lost. Possiblement va ser divertit però aquest rotllo sectari sempre m'ha fet més por que gràcia. Tota aquesta gent es coneixerà, es casaran entre ells en una espècie d'endogàmia televisiva, tindran fills i els posaran de nom Ben, Walter o Claire i segur que algun obliga el seu fill a menjar sense parar perquè s'assembli una mica a l'Hugo (un tio que, per cert, després de tres mesos sense menjar està més gordo que mai).

Pel bé de la humanitat, no ho feu, siusplau!

Vale que Barcelona és una ciutat molt cool i molt modernilla però els freaks que odiem coses com els capullos vestits d'Amish i cantant en falset amb una base de teclats distorsionats al darrere també tenim dret a viure-hi, no?! A la merda el moderneo!

Quan quedem per fer un Bharma, princess?

Bharma
c/ Pere IV 93

Kamikatze

SYDNEY POLLACK

2008-05-27T12:04:00.000-07:00

Sydney Pollack era un director mític. No un Coppola, ni un Spielberg, esclar. Però sí un director amb Oscar. Pollack és el director d'aquella pel·lícula que , per tota l'eternitat, farà plorar la meva àvia: Out of Africa. Tb per Tootsie li va caure la nominació a l'Oscar, per dire i per peli. Però "esa breva" cauria tres anys més tard, amb l'esmentada i romanticona Memorias... (o la peli que faria que la visió d'Streep i Redford a Lions for Lambs resultés un dejà-vu). aquella peli on en Dustin Hoffman fa de dona no sé exactament per què perquè no l'he vista. Però sí vaig veure en el seu moment The Interpreter, Random hearts, Sabrina, The firm... Però el meu record d'ell, el que sempre tindré inmutable, és d'aquell personatge present a tantes pelis que era com una afable personificació del gat negre de Matrix en un dinar familiar: Eyes Wide Shut, Michael Clayton, The Interpreter. Pels morbosos que el volgueu veure en el seu últim treball com a actor, busqueu a Wally a l'última comèdia romàntica del sempre híper sexy Patrick Dempsey La boda de mi novia. I pels demés a qui, com a mi, quan mor un dels importants de Hollywood se us para un moment el cervell i penseu: "ai, que això va en serio..."... R.I.P.

Kellogg's!

2008-05-20T13:39:00.000-07:00

Com que aquest blog és una coseta tan íntima entre les seves creadores (la veritat és que no és precisament per voluntat pròpia, però tot i que ens queixem força sabem que al poc petit hi ha la bona confitura), que aprofito en aquest moment per dir-te, Gineta, que al meu curro tenen entrades per en Bruce, diumenge 20, 66 bugs.

Ara, segon tema. Sóc conscient que sóc TOTALMENT recorrent, però he de dir que... l'episodi 12 de la 4a temporada de LOST és orgàsmic; tant tant tant que si el 72% dels homes prefereixen el futbol al sexe... jo diria que jo prefereixo 5 episodis com aquest de Lost a 25 polvos. Tomaaaaaaaaaa!

I tema principal del dia:

ELS CEREALS SÓN UN BON SOPAR?!

Actualment és la única forma de sopar que conec, així que em pregunto... I si de cop es comprova que els smacks (smackschiflantes!) incorrectament digerits són cancerigens?! I si un dia m'aixeco per la nit i m'he ennoagat (EEEEEEEEING!?) amb un crispie (no podria haver-hi sinònims que no em fessin dubtar de com s'escriuen?)?? I si... senzillament... acabo morta de gana perquè he estat incapaç de decidir si menjar-me uns golden grahams o un muesli (SENSE AVELLANES!)??

Humilment us demano la vostra opinió... Pel meu bé i pel de tots aquells que encara no coneixen la quantitat d'incògnites que hi ha darrera els cereals...

Per cert... Crec que en Javier Vázquez està tan bo com volgueu, però és estupidet, eh! I diré que ho és moltíssim i tot!

GOD SAVE THE QUEEN

2008-05-08T10:15:00.000-07:00

Sento actualitzar amb tan poques novetats per oferir però francament, Carlota, estic una mica farta de veure-li el jeto a aquesta bona noia que no sé ni qui és. Així que (donan-te l'oportunitat de fer el mateix d'aquí a una setmana amb aquesta entrada) canvio un careto per un altre i us poso aquí un petit homenatge a aquesta deesa del rock que m'ha proporcionat amb el seu anunci de tornada un dels moments més feliços de la meva vida.

Transcric literalment la meva entrada del fotolog perquè aquesta era l'eufòria immediata al coneixement de la notícia: "És tan trist i tan real que m'és igual: avui és un dels millors dies de la meva vida. La notícia més inesperada, l'experiència vital que més donava per perduda ha obert, de sobte, una porta gegant: LA TINA TURNER HA ANUNCIAT UNA GIRA PELS ESTATS UNITS. Sembla exagerat, llunàtic i completament malaltís i, efectivament, ho és. Si aconsegueixo veure un concert de la Tina (tot i que presenteixo que em passaria tot el concert plorant i no veuria res) hauré acomplert un dels somnis més grans de la meva vida. Sí, senyors, estic completament boja per aquesta iaia de 70 anys, espero no haver descobert cap novetat a ningú.

No tinc paraules. Bé, si que les tinc però me les callo perquè em sembla que ja us he espantat prou. FELICITAT."

Atenció a la dona que em dobla els abdominals. Si em canta Proud Mary ploraré molt i molt.

Ara ja m'ho he cregut, m'he tranquil·litzat, però no deixa de ser una de les millors notícies que he rebut mai. De fet, fa poc algú em va preguntar què demanaria si tingués un desig i vaig dir exactament això: veure la Tina en concert (símptoma també de l'immens núvol de sucre en el que visc com una mimada de merda, però bé, suposo que tothom té desitjos més o menys absurds). Sort que no recordo les circumstàncies perquè us asseguro que sinó ja hauria convertit tot el que va envoltar aquell moment en objecte de culte i superstició per si algun dia necessito demanar un desig de debó. Bé, millor així.

L'ike li cantava serenates amb el puny, fill de puta.

El cas és que potser l'adoro perquè no l'he poguda veure mai i ara la veuré i poden passar 2 coses: que ja no l'adori tant o que l'adori molt més. God save the Queen (Aguanta, Tina, com et trenquis en els primers concerts i et retiris et faig ressuscitar l'Ike): i ara la meva consciència diu "ala, com t'has passat" i seguidament es posa a cantar Proud Mary.

Kamikatze

Final de Fama!

2008-04-29T10:03:00.000-07:00

Ho sento, Gina, però havia de fer-ho, no podia trair-me a mí mateixa!!!!

així que... som-hi!!!

FELICITATS, VICKY!!!

jijijiji

Per fi, un guanyador just!!!

http://www.elpais.com/articulo/gente/Vicky/gana/Fama/bailar/elpepugen/20080429elpepuage_3/Tes

Fama!! A... llorar!!!

2008-04-23T13:14:00.000-07:00

Vale... segurament diràs que no, però a mi el del mig em recorda a en Raoul!
No sé si seran els ulls o el què, però des del primer dia...
Bueno, ara potser ja no tant.

Sóc la persona més efectiva a la hora d'emocionar-se amb un producte audiovisual. La barreja de la banda sonora idònia per certa situació emotiva i les imatges amb un toc de dramatisme latent i potser fins i tot exagerat fan de les meves llàgrimes el resultat segur.

M'ha passat avui d'una manera intensa i ridícula amb la resolució del veredicte del públic sobre qui havia d'abandonar l'escola de Fama. Per suposat l'audiència del programa, amb el seu particular criteri nefast i irresponsable, ha votat molt malament. Però és el que passa quan permets que sigui "la massa" qui decideixi i jutgi el talent a disciplines de les quals no en tenen la més menor idea. Sé que és el que ha de ser, els programes es fan per fer peles, i les peles les dóna l'audiencia. Però quan veus el programa cada dia... fa pena...

Havia intentat convertir el vídeo del youtube, però no me n'he sortit. Així que, com sempre, passo el nick. Gina, ja saps, si saps canviar la situació... fes-ho!! Jejejeje

http://youtube.com/watch?v=HecXLCF0IDE

Per cert, FELIÇ SANT JORDI!!!

FEA (Federació d'Estranyes Adolescents)

2008-04-15T07:39:00.000-07:00

Si entreu, i voleu fer FELICES a les dues autores d'aquest blog (la Gina et moi, gent a qui aprecieu i estimeu, us recordo...), SISPLAU, DEIXEU un COMENTARI! Només perquè la Gina i jo poguem saber si ens diueu la veritat aquells que dieu: "Jo us he llegit però no he dit res". Dieu! En serio, volem SENTIR les VOSTRES VEUS! jejeje

ONG Escriu-nos alguna cosa,
fareu feliç a la Gina i la Carlota

.....................................

Si entráis, y queréis hacer FELICES a las dos autoras de este blog (Gina et moi, gente a quien apreciáis y queréis, os recuerdo... :P), POR FAVOR, DEJAD un COMENTARIO! Solo para que Gina y yo podamos saber si nos decís la verdad todos los que decís: "Yo os he leido pero no he dicho nada". Decid! En serio, queremos OIR VUESTRAS VOCES! jejeje

ONG Escríbenos algo,
haréis feliz a Gina y Carlota

No sabria com classificar aquest document bàsicament sonor i, a pesar de la baixesa del seu contingut a mi em fa riure bastant. Si voleu veure l'actuació en directe haureu de passar-vos per la Ramon Llull el dijous ...

Julz... ¿qué te parece?

2008-04-14T11:00:00.000-07:00

Sí, sé que moltes vegades una imatge no val més que mil paraules... Aquest no n'és un d'aquests casos.

Si entreu, i voleu fer FELICES a les dues autores d'aquest blog (la Gina et moi, gent a qui aprecieu i estimeu, us recordo...), SISPLAU, DEIXEU un COMENTARI! Només perquè la Gina i jo poguem saber si ens diueu la veritat aquells que dieu: "Jo us he llegit però no he dit res". Dieu! En serio, volem SENTIR les VOSTRES VEUS! jejeje

ONG Escriu-nos alguna cosa,
fareu feliç a la Gina i la Carlota

.....................................

ONG Escríbenos algo,
haréis feliz a Gina y Carlota

NO al DIA

2008-04-09T08:39:00.001-07:00

Per anar donar vida a aquest pobre blog moribund (i en culpabilitzo a tots aquells que no el llegeixen, i que no s'han pres la molèstia de conèixer-lo... jijiji), vull expressar una queixa, una queixa cap a mí i una altra cap al Dia, aquesta empresa tan cutre de supermercats bruts i ronyosos.

A veure, us posaré en situació. Ja des que va passar amb l'Eric (coneixeu la història de l'excèrcit del fènix? En aquest mateix blog hi ha un documental del meu germà al respecte de tota la història, que es resumeix en què l'Eric, un nen de 14 anys, va enviar un email al Dia demanant-los l'etiquetatge en català i, com que firmava l'exèrcit del Fènix -nom que tots coneixereu per ser el títol d'un dels llibres de Harry Potter-, va ser denunciat i posteriorment acusat per la fiscalia de l'estat de terrorisme...) a casa vam fer un boicot absolut a aquesta empresa. Però després de tres (?) anys, avui, per necessitat, he hagut d'entrar a un Dia a comprar salsa de tomàquet. El fet és que he entrat a aquest fastigós supermercat i ja m'ha costat força trobar el que volia, però bé, ho he fet. Em dirigeixo llavors a la caixa i la tipa que cobrava em diu: "son xx con 49 céntimos". I em torna mig euro. Que dic jo... vale, a qui li ve d'un cèntim? A mi no, clar, però... mmmmmm... és el meu cèntim... En fi, acabo de pagar i vaig a desar les coses a una bossa, però no n'hi ha cap i dic: "em passes una bossa?", i la tia, sense mirar-me em tira una bossa de plàstic mentre em diu: "3 céntimos". I jo, que no pillo que va amb mi, dic: "dóna-me'n una altra, sisplau". I sento que diu "6 céntimos". I jo, pensant... aaaaaaah, que a sobre de que em caieu malament, sou una empresa incòmode. Que a veure, he de dir que si fos el meu lloc de compra habitual ho trobaria molt bé, però imagineu què agradable és arribar a un lloc on no vols ser i que a sobre et posin pegues... Doncs clar, penses: mai més. Però lo bo és que veient el tema, pillo una bossa i deixo l'altra i dic: "Res, només n'agafo una". I li dono 20 cèntims. I ella, recull l'altra bossa a la vegada que em dóna canvi de 14 cèntims. Total, per la cara se m'han quedat 4 cèntims aquesta gent a qui jo havia manifestat el meu rebuig més absolut...

Està clar que no es poden abandonar mai els principis, ni tant sols cinc minuts!!

PQ TU TB ERES MARAVILLOSO

2008-04-04T06:33:00.000-07:00

(No sé si és exactament així, la frase)

M'encanta l'anunci nou de Coca Cola. L'anunci de l'Uma i de les imperfeccions de cadascú i la bellesa de tot, sense necessitat d'assolir la perfecció. Esclar que les imperfeccions de l'Uma... ja les voldríem totes! Però el trobo molt honest, no ho sé. Clar, és publicitat, és la Coca Cola, ja ho sé! Però si la publicitat està feta per a enganyar, doncs trobo que com a engany està molt currat pq jo, en l'eufòria de veure un anunci que m'agrada (i la música tarantiniana trobo que és el toc de perfecció, l'elecció adequada), me'l crec i m'entren unes ganes de prendre'm una Coke mentre m'accepto tal com sóc!! I la Coca Cola, doncs 3/4 del mateix, en dies de cel blau i clar, i en moments de pau, no m'importa fingir que aquest xarop ensucrat és... la guspira de la vida!

Tots tenim alguna cosa genuïnament nostra, que fa que siguem diferents. Tots tenim algo pel que brillem, tots tenim aquella foto on, tot i no semblar nosaltres -o just per no semblar nosaltres-, sortim molt afavorits.... Però què passa amb tots aquells que, ja de naixement o a base de transformar-se, ja ho tenen dia a dia? Doncs que els passa al revés. Que, de tant en tant... tenen el seu moment de lletjor o horripilància. I és així. És de covards assegurar "Veus, aquesta no és tan guapa com diuen sense maquillatge". Sí, sí ho és, però ha tingut un instant dolent. De debó, sé que és més còmode treure-li mèrit, però... això no farà que deixin de ser guapos.

Fora conyes, no s'assembla a en Clark Gable, aquí?

Fa mooooooooooooooooolt que no actualitzava, i potser és tonteria fer-ho per alabar la bellesa dels productes made in nightmareland. Però lo bo d'aquest blog és que tenim una escandalosa llibertat absoluta de moviment, pensament, càtedra, etc. (en realitat només volia usar els dos primers, però mira, m'hi he posat i m'he animat).

Aprofitaré que l'absència absoluta de lectors d'aquest blog em permet ser incongruent i altament hipertextual (cosa que em caracteritza), per penjar alguns vídeos de la meva estada a Washington.

Aquest el titulo... "Daño del carajo" Mireu! La nostra habitació!!

CONSTANTS VITALS

2008-03-07T07:25:00.000-08:00

Fa dues setmanes que em sembla viure en un déjà vu continu. Els motius es repeteixen a la meva vida com si em desplacés per un zoòtrop i ara visc obsessionada amb l'efecte Truman.

Constant vital 1:

A Barcelona hi ha una plaga: el virus TOUS s'ha extès irremeiablement per tots els indrets de la ciutat i ha arribat fins i tot a les aules de les facultats més radicals i ultra neo-hippies com la de lletres:

A més és un bolso que te cagas de lleig, amb ossets amb tumors a les cames, que no ho veieu???!!

D'on coi ha sortit aquest bolso que porten exactament una de cada 5 dones que es creuen amb mi a qualsevol lloc i moment de la meva vida? El regalen? (Tant de bo fós aquesta la resposta però sé que no). Foma part d'un pla incesant d'uniformització social encarregat per les mutinacionals americanes als malvats bessons albins de Tous? No ho sé, no tinc resposta per a la pregunta però estaria molt agraïda si algú es molestés a resoldre aquest dubte que (literalment) em treu la son. Avui venia pensant en això i no m'ho podia creure, però de la parada de ferrorarrils a la porta de casa meva (2 carrers) he vist el bolso dues vegades, després d'haver-ne comptat 3 més en un dia de facultat (el divendres) en què a lletres sóm 4. Vaja, a mi això em té molt intrigada així que us animo a buscar-lo per les vostres facultats. Les dones del meu món el porten a raó de 4 de cada 10. No em vull ni imaginar quantes ties s'han comprat aquesta cosa si jo la veig 20 vegades al dia. I Charlie, digue'm que a USA no n'has vist cap, siusplau!

Constant vital 2:

La meva segona constant vital té nom i cognom i una cara de pa de quilo que no se l'aguanta: es diu Isabel Coixet. Dijous passat vaig anar a dinar amb la meva mare a la barceloneta i vaig veure asseguda a la llunyania una dona amb cara de pa de quilo i ulleres de gafapasta i vaig dir: "L'és o no?". I vaig sentir uns crits en anglès en un agut histèric i vaig dir, sí sí, ets la Coixet. Quan ja havia marxat vaig pensar: uff, acabes de perdre l'oportunitat d'incomodar-la mentre dinava per donar-li el teu currículum. Llàstima, ja no tindràs més oportunitats de fer-ho" ... I va marxar. El cas és que ahir, instaurat ja el dinar setmanal amb la meva mare, vam canviar de restaurant per anar a un japo del centre. Només entrar vaig dir, mira, el Trueba petit (el que no és el guenyo)! Assegut en una taula amb dos llocs buits xerrava amb els seus companys i jo pensava "mira quina casualitat, cada setmana un director". I ... ATIZA! La Coixet one more time! Va asseure's a la taula, es va fotre dos quilos de marisc amb els seus coles directors i va pirar, i així vaig tornar a perdre l'oportunitat de dir-li algo que no sé exactament què hauria de ser.

David, la nena de rojo me persigue one more time! Vestuario de camuflaje anti-fans-comilonas

Constant vital 3:

Aquesta constant vital no és una constant particular. És una cosntant mundial que em té fins els collons. Té un nom i un cognom que voldria deixar de sentir algun dia de la meva llarga exisitència: Scarlett Johanson. M'importa una merda que estigui boníssima, que tingui unes orelles de pàmpol al descobert a las Hermanas Bolena, que canti, que tregui discos de merda, que sigui la nova Marilyn, que vingui a Barna i que faci pel·lis a dojo a pesar del seu escàs talent interpretatiu. ME LA SUDA l'Scarlett, joder. No m'importaria que tingués un malaurat accident, si no fós que encara n'hauriem de sentir parlar més ... que cansina.

Kamikatze

THE QUEEN IS BACK

2008-02-13T02:22:00.000-08:00

Aquest any la Tina en fa 70. Té 4 arrugues a la cara i un culazo de negrona guapa però (i ara penseu en les vostres iaies) qualsevol diria que està en plena tercera edat. Certament, no és el que era: canta dos prouds marys i es queda sense alè, però porta uns pitillos platejats i un escot de championship i li queda com els queden les coses a les dives: espectacular.

La beyonce canta bé, no us diré que no, però mireu el vídeo i adoneu-vos que el relleu generacional ha estat un fracàs. Està més bona però no hi té res a fer; quan s'és la Tina no hi ha cuerpazo que valgui. Tot i això, li dec els meus més sincers agraïments: la Beyonce ha aconseguit aixecar la Tina del seu nou sofà (aquell tan bonic que va fer-se amb la pell de l'Ike) i pujar-la a un escenari per rebre l'ovació del món sencer.

La Beyonce comença, s'aixeca i fa un tribut a les grans dives del soul i de sobte: "The Queen", i la Tina es marca dos performances al més pur estil de Snt Louis. El ball li queda una mica patós però només de pensar que té 70 tacos i està aixecant la cama fins a la cintura sobre uns talons de 20 centímetres ja m'entren ganes robar-li la recepta de l'eterna joventut. Jo vaig plorar, però entendré que la devoció turneriana és una malaltia personal que no teniu perquè compartir. Però posats a comparar, Proud Mary és Proud Mary i ni els Creedence, ni el Bruce ni la Beyonce arribaran mai a rascar una mica a la vora del talent de Mrs. Turner. Ni amb 40 anys menys ...

Espero que aquest atac de gambiterisme de la Tina sigui el preluudi d'una gira sorpresa i que algun dia pugui fer realitat el meu gran somni. Potser ara que l'Ike l'ha palmat li entren les ganes de d'ensenyar les cuixes de iaia per tot arreu!

KEEP ON DREAMING!

Kamikatze

Pq Tarantino és un geni?!

2008-02-06T02:43:00.000-08:00

Avui, a l'assignatura de retòrica, hem de fer d'oradors durant 10 minuts amb un discurs propi. Degut a que la nostra primera proposta (i dic nostra pq la Júlia i jo volíem fer els nostres discursos interrelacionats) va ser censurada, m'he hagut d'exprèmer el cervell pensant de quin tema jo sabia molt (requisit que em va posar el professor en refusar-me la primera opció) i podia ser prou seriós.

Així que vaig decidir-me per aquest, que no és que en sàpiga molt, prò com a mínim una mica sí (ja que el llibre amb el que he gaudit més a la meva vida ha estat la biografia d'aquest dona).

El meu discurs intentarà desmuntar la crítica dels detractors de Tarantino que el veuen com un imitador; jo demostraré al contrari, que és un geni per poder crear noves històries a través de trossets d'altres clàssics (o no tan clàssics) i per ser el màxim exponent del "collage cinematogràfic" (que diferencia l'imitació de la inspiració). Així, demostraré que és un artista de la talla de Picasso o Braque i un visionari tan important com Marcel Duchamp en el seu moment.

Em recolzaré de material gràfic, com aquest collage de representacions dels personatges de Tarantino que he muntat, per exposar els meus arguments de manera més consistent.

Aquest, concretament, vol demostrar com Tarantino ha conseguit crear un imaginari col·lectiu basat en el món que ell ha creat a partir d'inspiracions d'altres elements cinematogràfics existents. Pq és cert que el mono groc no el va inventar ell, però va ser ell qui va pensar en que el dugués una bellesa rossa d'ulls blaus americana i que es convertís en la nova heroïna del segle XXI que eclipsés el record de Bruce Lee.

Tot i així, hi ha un element audiovisual que m'he quedat amb les ganes d'incloure en la meva presentació, i és el següent. Compendreu que degut al lloc on em trobo m'és impossible pensar que puc utilitzar-lo sense que això comporti un important declivi de la meva nota.

És tan crack que li dediquen models de cotxe i tot.

"Patrocinando el Roma Film Fest, la conocida compañía de coches Mini comenzó una buenísima campaña publicitaría en la que homenajeaba a diversos directores de cine. Éste fue el dedicado a Quentin Tarantino"

http://tarantinospain.blogspot.com/

I a continuació, algo que ningú es llegirà, però que em fa moltíssima il·lusió posar. La meva introducció al treball de cine de 4t que vaig fer sobre Tarantino. Sé que és molt llarg, però no us queixeu a sobre que no ens llegiu!! ;)

“Faig pel·lícules per a mi mateix i els demés estan convitats”

(Quentin Tarantino)

1. INTRODUCCIÓ

Dir que Quentin Tarantino és un monstre del cine, segurament no pot considerar-se exagerar. Al llarg del temps, molts excèntrics han estat considerats artistes en el camp, per posar un exemple, de la pintura, tant sols per haver innovat d’alguna manera, encara que aquesta innovació fos per a molts mal vista, i per a molts altres, una presa de pèl. A Tarantino se l’ha titllat, moltes vegades (i la majoria amb molt de despreci), de “plagiador”, per recuperar moltes escenes, diàlegs, vestuari (i un gran etcètera) d’altres pel·lícules. Però si bé això pot ser cert (si acceptem el canvi de la paraula plagi per la de tribut o homenatge, tal com prefereix anomerar-ho el propi Tarantino), no hem d’oblidar mai la part cinèfila que acompanya a aquest fenomen. Hem de saber que moltes figures de la indústria cinematogràfica de Hollywood s’han meravellat de la vasta cultura cinematogràfica del director. I és que Tarantino ha estat considerat per molts professionals, al llarg de la seva vida, com una encilopèdia de cine vivent, i això no hauria de ser mai una dada que deixem al marge de la crítica a Tarantino.

Segons el periodista David Denby, del The New Yorker, Tarantino és “Un incoherent constructor de collages pop, no de cine. El geni de les enciclopèdies i el videoclub s’ha convertit en un megalòman, i l’estimulat cineasta que podia haver sigut desapareix ràpidament” . Així, la crítica al seu cine no es desvincula de la evidència del seu vastíssim coneixement cinematogràfic.

Tot i així, la qualitat de “Repo-man” que se li ha concedit a Tarantino (sobrenom que podria arribar a agrair, per la seva condició de lector de còmics), no ha de ser, sota el meu punt de vista, entesa com a quelcom pejoratiu. Si bé partim de la idea que Quentin mai ha intentat dissimular les múltiples influències d’altres a les seves pel·lícules, no és menys cert el mèrit en sí que pot tenir l’elecció adequada de cada instant per escollir les peces del trenclacosques que esdevindrà una obra d’art. Si bé mai va importar que els noms més importants del pop-art tiressin de reproduccions d’objectes del món quotidià per a la creació de la seva obra, menys hauria d’importar que un autèntic cinèfil i cineasta usés un talent exquisit per triar els trossets que composarien el collage i que ho sumés a la seva pròpia genialitat per crear peces d’una tensió i qualitat màxima durant tot el temps que dura cada pel·lícula seva.

Si busquem al Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola la paraula “cinèfil”, el trobem definit de la següent manera: “Aficionat al cinema”. Però això, en el cas de Tarantino, és poc. Ell va més enllà. Per a Tarantino el cinema no és una afició, el cinema és una forma de vida. I aquí és on radica la diferència entre el cineasta com a simple professional i el cineasta com a artista. Per al segon, on incloc sense cap dubte a Quentin Tarantino, crear una pel·lícula és expressar a través d’ella un submón d’emocions i sentiments; és un mitjà d’expressió gairebé metafísic. I per això, per ser l’univers on crea un nou jo com a ens emocional, no és d’estranyar que aquest estigui construït a partir de les emocions que mouen al director en qüestió; i en el cas de Tarantino aquestes emocions, sensacions i experiències només giren entorn el cinema. Per a Tarantino el cine és la seva vida, i a través d’aquesta vida crea, com en el seu moment el personatge de Víctor Frankenstein, més vida, i per tant, més cine. D’aquesta manera ens endinsem en un cercle viciós que no s’acaba però que té una lectura superficialment simplista: el cine dins del cine; la metàfora perfecta del cicle de la vida: la vida creant vida.

Tot i així, si es vol considerar a Quentin Tarantino una bèstia de la mímesi, endavant; però llavors també es pot contraatacar amb un dels arguments més sentits a la indústria de la fàbrica de somnis: ja està tot explicat. D’aquesta manera, no podem tirar en cara a Tarantino que no intenti marcar-se un farol venent-nos un refregit encobert, sinó que reconegui obertament que la seva immensa memòria cinematogràfica (i més enllà d’aquesta la literària, musical i cultural, al cap i a la fi) es cola en tots moments en la seva obra, deixant un tros del que més li ha agradat de cada producte consumit en aquest mercat del monopoli de la idea. I això sempre sumat al favor que fa a molts incondicionals seus que de no ser per ell no coneixeríem sèries com Kung-Fu o el genère cinematogràfic italià que és el giallio, per exemple.

Ara, tot i així, si Quentin Tarantino té un mèrit indiscutible, és el de ser un blanc d’innumerables crítiques, ja siguin bones o dolentes, però sempre fetes amb passió.

A Tarantino el pots entendre de dues maneres, segons el meu parer. L’una és simple: pensant que és un plagiador i que, a més, és un fan incondicional de la violència més gratuïta que es pot donar al cine contemporani (i al cine en general, gràcies a l’aprofitament dels avenços de la tècnica per agumentar la versemblança i, per tant, l’identificació). O, d’altra banda, pots identificar-te amb un personatge amb potencial de geni (160 de coeficient intel·lectual), hiperactiu, ingenu i ambiciós; amb una persona que podrien haver confós per un bruixot durant l’edat mitjana, per la seva manera diabòlica d’expressar-se, per la velocitat de gestos i paraula, i, sobretot, per la intel·ligència que demostra.

El més interessant de Tarantino és veure com el que veiem a les seves pel·lícules, la gran barreja de gèneres, músiques, personatges, imatges, referències, etc. no és més que un mirall de la seva personalitat inquieta. Per tant, podem veure la mà de l’autor a l’obra, cosa que ens pot fer partíceps de l’entusiasme i la il·lusió del creador.

Per a Tarantino la realitat no té límits; està tan clar aquest fet i l’anteriorment esmentat de la subjectivitat que demostra a les pel·lícules, que ens adonem que la barrera entre la realitat i la ficció no existeix en el seu univers. No hi ha separació, perquè l’una i l’altra poden esdevenir la mateixa cosa (per a ell ho són): la vida i el somni, la professió i la realitat. És un personatge més d’una pel·lícula en la qual no pot evitar que molts altres elements del seu univers s’hi colin (aquí entren les influències cinematogràfiques externes). Però la resta d’elements els crea o els posa ell: moments d’originalitat pura i genuïna. Aquesta pel·lícula és la seva vida, o aquesta vida és la seva pel·lícula.

D’aquesta manera el seu cine esdevé ja no només una barreja de referències d’altres creacions cinematogràfiques, sinó una transgressió en tota regla dels gèneres: si no hi ha barreres ni fronteres a la realitat, tampoc hi són a la ficció, i per tant el cine és la mateixa amalgama relacionada que ens ofereix la vida real. Una pel·lícula seva, a l’univers cinematogràfic, no és més que una persona més que pertany a la humanitat. Seguint aquest discurs de manera coherent, el cine no té perquè seguir normes definides, més enllà de la búsqueda de la pròpia estètica (com la búsqueda de la felicitat a la vida), i per tant el cine de Tarantino abusa una mica d’aquesta anarquia.

És difícil, per tot això, estudiar a Tarantino en l’aspecte de construcció fílmica. Més encara, és difícil analitzar la voluntat tarantiniana si acceptem que la seva vida cinematogràfica i la personal són una mateixa i que, com passa a la realitat, moltes coses “són” i no “les fem ser”. Com a part de la seva intimitat, ens trobem amb cites, plans, o idees a les seves pel·lícules que no són més que bromes privades entre el seu equip tècnic i artístic que, no de casualitat, els considera la seva família Per exemple, en el cas de Reservoir Dogs, el gos que surt en el fals episodi que explica el policia enconbert, Mr.Orange, tenia una llengua llarguíssima, cosa que feia molta gràcia a l’equip i, per recordar el moment, Tarantino congela un pla on apareix el gos amb la llengua enfora. Aquesta impossibilitat de desvinculació de la realitat i la ficció fa complicat analitzar el perquè de cada element, com és complicat analitzar el motiu real dels tots els actes duts a terme per una persona durant tota la seva vida.

Per això mateix, moltes vegades és difícil saber qui és ell i qui és el personatge, com és difícil saber què és seu o què és d’un altre; d’aquesta manera és igual de difícil esbrinar què és intencionat o què casual.

Tarantino va per lliure, i esperem que sempre hi vagi. Les grans majors no han conseguit caçar-lo, i ell encara treballa amb aquells amb els que, tot i tenir-hi bones bronques, sap que confien amb ell perquè ell també hi confia (els germans Wenstein, per exemple, de la distribuidora amb la que treballa). Així Tarantino té la sort de poder fer el que vol, i com a director lliure, fa a cada moment el que li dóna la gana. I això inclou el que els seus plans, les seves seqüències, etc. tinguin un component de visceralitat que fa impossible treure’n una gramàtica particular clara.

Voler controlar a aquest director (tal i com han comprovat molts grans de Hollywood) és, primer, una tasca de sobèrbia (no donaré lliçons al mestre), i segon, és un salt al buit.

Així que faré aquest treball partint d’hipòtesis, perquè és tot el que em permetria aquest “enfant terrible” de Hollywood, el qual, mentre no es parli només de les seves pel·lícules com a apologia a la violència, permet interpretacions lliures.

És per tot això, que no intentaré en aquest treball fer un anàlisi de la seva videografia comparada amb aquestes influències de les que beu, perquè em trobaria amb la necessitat de recòrrer a tant material per comparar amb cadascuna de les referències, que acabaria aquest treball, com a mínim, d’aquí a sis mesos (dedicant-m’hi les 24 hores del dia). El que faré és intentar donar una idea del tipus de cine tarantinià, ententent que ell mateix creu en el cine com a espectacle per als sentits. Analitzaré la seva última obra, Kill Bill (entenent-la com una mateixa, tot i als seus dos volums), entrant en l’univers del cineasta, i en la seva història, per intentar mostrar la construcció fílmica d’aquesta pel·lícula, sense oblidar els seus altres tres films. D’aquesta manera, em fixo en com composa aquesta peça fílmica i quines semblances o, més aviat, elements comuns hi trobo.

El motiu de centrar-me en la seva última pel·lícula i no en les anteriors (Pulp Fiction, Jackie Brown i Reservoir Dogs) és perquè la majoria de bibliografia que he trobat està més centrada en aquestes primeres pel·lícules, i no en Kill Bill. També m’interessa per ser la última pel·lícula de Tarantino (després de sis anys de no dirigir – la última va ser Jackie Brown-) i és amb la que el director ha anat més lluny a nivell estètic (també perquè el pressupost amb què ha comptat no té ni punt de comparació amb les anteriors). Per això, per ser fins ara la “guinda” del pastís tarantinià, i perquè visualment la trobo una obra mestra, he decidit centrar-me en aquesta i no en les altres.

DONOSTI Febrer 2008

2008-02-06T02:16:00.001-08:00

Lamentablement, i com sempre, tinc poc temps per escriure. No és només que pel bé de la humanitat hagi d'anar a dutxar-me, que també, sinó que estic preparant un discurs sobre Quentin Tarantino i encara he d'assajar molt.

Així que faré un breu resum del que ha estat el meu cap de setmana a ca la Júlia a Sant Sebastià.

BAT. Sessió d'escondite amb els veïns bessons de la Júlia.

BI. Sopar al Va Bene
+ Visita nocturna al monte Igueldo
[per observar la bellesa de Donosti il·luminada per la nit]

HIRU. Passeig per Sant Sebastià de dia,
gaudint de l'arquitectura i els monuments de la ciutat

LAU. Ruta gastronòmica per provar els millors pinxos de la ciutat.
El que veieu a continuació: foie amb puré de poma. NYAAAAAAAAAAAAAAM

BOST. Cap al Monte Igueldo a gaudir de les vistes més maques. A sota, l'Ajuntament de Donosti

SEI. Una vista impecable de tota la ciutat i de la Concha. Amb en Coque i la Júlia com a guies de luxe. Què us sembla? Una preciositat, oi?

ZAZPI. I gaudint d'un fantàstic parc d'atraccions després de l'aperitiu

ZORTZI. Pel vespre Bingo en molt bona companyia + Sortir a celebrar la nostra sort de principiants!!

BEDERATZI. L'endemà dinar al golf d'Andoain amb el pare i el germà de la Júlia, i tornada cap a Pamplona. Quin greu deixar aquella fantàstica gent i aquelles precioses terres!!!

HAMAR. A la Júlia, la meva dinamita, Eskerrik asko!!

SOMNI CARLOTIÀ: FELICITATS GINA!!!

2008-01-29T09:11:00.001-08:00

Gina: No t'has enrecordat de felicitar-me!!!!

Carlota: Sisplau, Gina, tingues pietat!! No sé què em va passar. Em vaig quedar en blanc...

Gina: Creies que per haver estat en coma durant tant de temps podia comprendre la sensació de veure passar el temps sense adonar-me'n?

Carlota: No... Sí... No, no és això... Vaig... Tenia... La feina...

Gina: Excuses!! Com has osat?! Ja saps què toca, ara... Tria arma, i a lluitar!!

Carlota: No, de debó, Gina, sisplau... No tornarà a passar... T'ho juro!! Faré hores de cangur de la BB gratis!!! I... mmmm... tu assassines i jo netejo la sang. O et faré massatges als peus! Et deixaré sempre triar color!! Faré el que em diguis!!

Gina: Doncs... vull que m'expliquis a què venen les fotos de ties dels crèdits de Death Proof!

Titina... FELICITAAAAAAAAAAAAAAAATS!!!
Saps que t'adoro, princesa. Mil petons!!

Pràctiques a Barcelona

2008-01-25T06:47:00.000-08:00

NOTÍCIA DEL DIA:

M'han donat les pràctiques a BCN. Sí. No me les han donat allà on jo volia, Novartis, però li han donat a la Júlia. Què vol dir això? Doncs que no només vaig a Bcn definitivament, sinó que A MÉS també ve la Júlia!!! Que pels qui no ho sapigueu és la meva millor amiga del màster, és la meva companya d'aeròbic, és la meva companya d'apartament a Washington i és la persona que m'hagués endut a la maleta si hagués hagut de segrestar algú per anar a Barcelona.

I no només això!! També ve l'Eduardo, l'integrant mexicà del trio calavera que m'han alegrat moltes de les nits pamploniques. A ell li han donat Bassat&Ogilby, una plaça que en principi no hi era però que s'han inventat pq l'Eduardo pugui fer-hi pràctiques.

"M'han donat Bcn i Júlia"

Algo semblant a això anirà passant durant els mesos de pràctiques. Potser no amb el ritme d'aquí Pamplona, pq Bcn és més gran, evidentment, però passarà al mas, a Port Aventura, a Olot comprant verges, a Palafrugell gaudint de les cales i el sol... Després de tantes i tantes hores juntes aquesta és la millor manera per no tenir-ne monu!! Des de Washington tindreu més notícies nostres, així que com a mínim espero que seguiu les nostres aventures a l'altra punta del món, que seran moltes, ja que la nostra habitació no dubteu que serà la més cool de totes les del màster.

We'll be back!! (before getting back to Bcn. Qui ho havia de dir? Amb lo que odiava aquesta ciutat abans de començar la carrera... Aix!)

I a l'altre costat el nord-americà (?¿) de la classe, en Lalo (que algun curiós potser en coneix les cròniques del blog que tenim linkat per aquí baix i no està agrupat amb els altres pq són una cateta que no sap afegir links al blog...)!!! Un dels tres mosqueteros, ja dic, dels meus amics "mimosín" del màster. És un dels dos segrestadors de les kipnapable girls. Un dels que sí sap el número de pis i porta on visc. És qui millor exposa en públic a la meva classe.

Ara vindrà a Catalunya sense haver-ho planejat, perquè ell volia anar a Madrid. Però espero que surti ben orgullós d'haver passat un temps a terres mediterrànies. Que s'hagi sentit còmode i feliç d'haver estat aquí.

Res, de seguida continuo explicant-vos, agradables lectors invisibles!! MUAAAAAAAAAAAAAAk!

2008-01-24T12:10:00.000-08:00

WERNER HERZOG

2008-01-19T12:19:00.000-08:00

Ja que tinc 40 pàgines escrites sobre aquest entranyable senyor faré un reciclatge de material i us faré aquí un breu resum sobre la vida i obra d'un home que està com una puta cabra. Klaus Kinski? No, Werner Herzog, el seu millor enemic.

Herzog és un director de cinema alemany que ha passat a la història com un dels millors 50 realitzadors del món fent coses com un documental d'una hora sobre subastadors de bestià o 40 minuts de filmació en pla seqüència d'un reverent americà fent un recital al més pur estil rat pack. Apart d'això, lo de que està boig ve per coses com amenaçar a punta de pistola els actors o anar caminant de Munich a Paris amb la convicció que així salvaria una col·lega seva que s'estava morint. No va morir, pobre senyora, amb els remordiments que tindria d'haver empès un home a caminar-se mig Europa! Ahí va el meu treball:

Pais del Silencio y la Oscuridad (1971) és el film documental que expressa d’una forma més incisiva el fracàs del llenguatge en el procés cognitiu de l’ésser humà. La protagonista del documental (que en aquest cas apareix molt més ben definit i emblematitzat que a la resta de films) és Fini Straubinger, una dona alemanya de 56 anys , cega i sorda com a conseqüència d’una lesió infantil. Al llarg del documental (a més d’explicar la seva història personal), Fini recorre un seguit d’hospitals i cases particulars en les quals prova d’ajudar persones amb deficiències comunicatives més greus que la seva propia.

Bells from the deep és un documental sobre les supersticions a Rússia. Aquesta és la foto del més graciós de tot. Això és penya refregant-se pel gel perquè diuen que a sota hi ha una ciutat russa que Déu va sepultar per protegir-la de la invasió mongola i que de tant en tant se senten les campanes sota el gel. Creuen que és una ciutat santa i amb 70 anys es refreguen com cucs a veure si la veuen. (Són retrassats però estan molt en forma, això sí).

Los médicos voladores de África Oriental, un dels seus primers documentals. Rodat a Kenia, Uganda i Tanzania l’any 1969, el film explica les dificultats d’un grup de metges auropeus per subministrar a les tribus africanes més primitives els mitjans mèdics necessaris. "Después de llegar al corazón del desierto Masaï no queían subir los cinco escalones que conducían al interior del camión." Mira tu quina putada.

Cuánta madera roería una marmota és un documental de caire descriptiu en què el realitzador segueix el desenvolupament del campionat del món de venedors de bestià, dut a terme a la ciutat de New Holand, Pensilvania l’any 1976. Aquesta competició s’emplaça precisament en una zona del comptat de Lancaster en què els urbanites americans conviuen amb alguns reductes de comunitats Amish. I tu diràs "quina gràcia té això?" Doncs que els subhastadors de bestià parlem com un dimoni de ràpid! Al principi fa molta rissa però el documental dura una hora i acabes amb ganes de fotre-li una vaca a la boca de cada concursant!

http://www.youtube.com/watch?v=sMJ4thppCkk

I aquí ve el millor de tots: God's Angry Man. La història d'un predicador televisiu encegat pels diners i la fama que pilla atacs de ràbia continguda i t'amenaça de mort si no li extens un xec de 100.000 dòlars per honorar el nom de Déu.

Bé, crec que per avui ja n'heu tingut prou de Herzog. Està xalat i guionitza el que dieun els personatges dels seus documentals però val molt la pena. El cabró és un crac en explicar històries que semblen molt poc interessants i fer-les super molonas. Jo de vosaltres me'n miraria algun. El món és ple de freaks.

Kamikatze

METAMORFOSIS

2008-01-18T09:52:00.001-08:00

Avui, divendres 18 de gener, a les 23.55 al 33, a Taller.doc:
METAMORFOSIS
(documental dels meus compis)

R.I.P.

2008-01-16T07:38:00.000-08:00

Sortint del cine, l'Àlvaro va dir que feia anys (uns 4 o 5) va morir Tonny Scott. Estava absolutament convençut, tot i que l'Àlex i jo no acabàvem de veure-ho clar. A veure, jo, uns mesos abans, havia conegut un noi que curra a Los Angeles de productor i era amic d'un assistent de Tonny Scott. En aquell moment, mesos enrere, al Clàssic de Begur, res semblava indicar que el Tonny Scott del que parlàvem havia mort feia un parell d'anys. Però, amb la inseguretat que em caracteritza (i tenint en compte l'extensa fama de desmemoriada creada per mi mateixa a base de molt esforç), vaig decidir posar-ho dèbilment en dubte. Però tot i així no ens quadrava. No havia estat el mateix Tonny l'autor de Man on fire? Potser no, doncs... Potser l'havia fet el germà. El problema és que el dilema feia més difícil decantar-se per un sí o un no tenint en compte que Tonny no és l'únic Scott director del panorama.

En arribar a casa vaig decidir mirar internet: Tonny Scott death per google. I res amb mig sentit se m'hi apareixia... "Ai...que no haurà mort, en Tonny, en realitat...". I començo a veure a l'Imdb pelis que havia fet moltes més pelis post-mortem. Lo estrany és que allò no em convencés definitivament. Vaig anar a dormir dubtant.

Finalment, vaig decidir arriscar-me per messenger l'altre dia i espetar-li a l'Àlvaro: "Oye, que no está muerto..."
- ¿Uix... entonces quién murió?

Lo bo del tema era que el mort era Ted Demme, tb integrant d'un duet de directors/germans (el seu germà és en Johnattan, director de The silence of the lambs) i director de la molt emotiva Beautiful Girls. No dic que fos bo que morís, però sí és cert que, si bé l'anterior notícia havia suscitat un petit trauma a l'Àlex (no, va, no siguem hipòcrites, el trauma va ser seriós), el meu amic de cop es va treure un pes de sobre, en saber que Tonny Scott continua viu i disposat a fer bones (i d'altres no tan bones) pelis.

Però tinc més informació per als més curiosos i morbosos, pels que s'han quedat amb ganes de conèixer més notícies sobre morts al voltant del món hollywoodiense.

Font: El país digital. 15/1/2008

Roger Avary, guionista de la película Pulp Fiction, con la que ganó un Oscar, ha sido detenido en el Condado de Ventura (Los Angeles, EE UU) tras provocar, bajo la influencia de alcohol, un accidente de tráfico en el que murió un amigo suyo.

Avary, que escribió el guión de Pulp Fiction junto a Quentin Tarantino, conducía su vehículo sobre las 09.00 en la ciudad de Ojai, a 130 kilómetros al noroeste de Los Angeles cuando se produjo el accidente, informó el diario Los Angeles Times.

Su mujer, Gretchen, de 40 años, salió despedida del asiento trasero y trasladada con heridas graves al Ojai Valley Community Hospital. Además, su amigo y también pasajero del automóvil, Andreas Zedini, de 34 años y de origen italiano, murió en el Ventura County Medical Center después de que los bomberos le tuvieran que sacar del vehículo accidentado.

Avary, de 42 años, fue acusado de homicidio sin premeditación y de conducción bajo la influencia de alcohol, según Mónica McGrath, del Departamento del Sheriff del condado de Ventura. Un juez dictó libertad bajo fianza de 50.000 dólares (33.568 euros) para Avary, según las mismas fuentes.

Avary, quien ganó el Oscar al mejor guión por Pulp Fiction en 1995, también fue guionista y productor ejecutivo de la película Beowulf, protagonizada por Angelina Jolie, entre otros.

A veure, he posat aquesta notícia pq és la primera que vaig veure al respecte d'aquesta informació, però em sembla, amb tota sinceritat, bastant [pèssimament] mal escrita. Pels que no desconeixeu la història i esteu pensant: "Però el guionista de Pulp Fiction no era en QT?" En realitat, aquest colega d'acadèmia de cine d'en QT, va ser el co-guionista de Pulp Fiction, i d'aquesta manera va estar acreditat al film, tot i que aquest va ser motiu d'innombrables baralles entre QT i Avary. Confessat directament pel meu director preferit, i sense cap mena de dubte al respecte doncs, el creador de la històra del rellotge (recordeu, el que li porta en Christopher Walken a en Bruce Willis de petit, després d'haver-lo guardat, per motius de lleialtat, durant molt de temps al cul). A part de la faceta de guionista, tb ha dirigit alguna pregunta. La més coneguda, The rules of attraction, al 2002, una sàtira sobre les típiques pel·lícules de campus universitaris (Perfecta per a joves cínics i amb ganes d'engegar la vida insubstancial que viuen a la merda).

I si això va passar abans d'ahir. Ahir m'ha vingut una altra bomba, de mans de l'Àlvaro, que en veure la notícia ha pensat que m'impactaria. En realitat, pràcticament ni m'ha sorprès.

Brad Renfro ha mort.

El qui es fes famosíssim per la seva interpretació a la peli de The Client (dirigida per Joel Schumacher i basada en la novel·la de John Grisham d'igual nom), amb Susan Sarandon i Tommy Lee Jones com a grans protagonistes (juntament amb el jovenet), que devia tenir uns dotze anys. Aquell nen guapíssim que es convertia, per pura mala pata, en testimoni d'un suicidi i que fumava a cada moment qe podia, ha mort. Les circumstàncies? De moment l'han trobat mort a casa seva. Mal rotllet... El guaperas ja havia tingut problemes amb les drogues. No us sona la història, veritat? És que s'ha de dir que els termes: joves actors de Hollywood, drogues i problemes son difícils d'enllaçar, oi? ¬¬'

En fi, si bé sí em va fer força pena que morís Johnattan Brandis, el qui feia d'amic adolescent del dofí Darwin a la sèrie Sea Quest, lo del tema d'aquest nano ho tenia TAN clar. En fi...

Rest In Peace

Blog de Tarantino

2008-01-14T10:42:00.000-08:00

http://tarantinospain.blogspot.com/

Aquest és un blog molt guapo que vaig trobar sobre Tarantino citat a un número que ja no recordo de la Fotogrames. Estava en petitet a la part inferior d'una de les últimes pàgines de la revista, i de seguida em va cridar l'atenció. Vaig entrar-hi i em va molar molt, així que vaig decidir felicitar a l'autor. D'aquesta manera, ell va descobrir que havien fet referència al seu blog. Així, em vaig sentir contenta d'haver-lo fet feliç (com a mi em farien si em citessin a la Fotogrames, sobretot si ho fes en Riambau).

En fi, un molt bon i interessant blog sobre Tarantino. Mireu-lo, si en sou fans, esclar... (I sinó tb, per fer-vos-en)

AMERICAN GANGSTER

2008-01-12T08:51:00.000-08:00

Quan vaig anar a veure l'última peli al cine amb l'Àlvaro, em va dir que la peli de la que estaven passant el trailer no se la perdria per res del món. Era American Gangster, i a mi em va sonar a una peli més d'en Denzel Washington fent el paper de Denzel Washington en el que seria una peli més sobre capos multimilionaris amb negocis il·legals. I vaig pensar: "Pse" com a resposta interna a la seva exaltació.

American Gangster, diuen, és una versió moderna i en model "Basada en una historia real" de French Connection, peli de la que sempre he sentit a parlar a casa, però que no he vist mai (per culpa del desafortunat error del meu germà, en comprar el que creia que era la peli, però que en realitat era la segona part de la mateixa -peli que, segons diuen, va ser força responsable de la creació del mite "segones parts mai foren bones"), una altra peli de gàngsters i capos de la mafia on un bon poli trata de caçar al poderós dirigent del crim organitzat.

American Gangster és una perversió del somni americà. És la idealització d'un camí a l'èxit independent a les condicions socials i a la moral. És l'admiració per l'ambició i la lluita per fer-se un lloc en el negoci del negoci, sigui quin sigui el producte i els valors venuts. Una història on el bo i el dolent altra vegada no són ni tan bo l'un, ni dolent l'altre. El dolent és pitjor, pq a part de ser dolent, és humà, cosa que el converteix en un dolent que no ens desprèn compassió perquè es comporta fora dels clitxes del dolent convertible, i que desperta tot el rebuig que, al cap i a la fi, podem arribar a sentir pel gènere humà pels seus defectes com a espècie que juga a viure en comunitat sense, en realitat, haver sortit de la selva. De cop, i sense que se'ns mostri de manera massa explícita, veiem que només actua segons una dinàmica gairebé lògica dintre dels elements de la seva espècie: no menteix a la seva naturalesa, perquè no és més que un mafiós que busca el màxim benefici d'aprofitar-se de la feblesa humana. Castiga la insubordinació, castiga la falsa moral representada per uns prepotents i corruptes agents de la llei , i castiga l'avarícia i la supèrbia de la competència quan li demanen que retiri el seu monopoli. I tot a base de cobrar-se de la debilitat de l'ésser humà, reencarnada en la necessitat de drogaadictes bojos per xutar-se el que sigui per fer millor les seves vides, buscant una dracera per arribar a una felicitat absent.
I entre tant, un agent de la llei incorruptible trepitjant-li els talons al més pur estil Tom & Jerry. Un personatge aparentment honest que es creu un pària només per ser posseidor del dot de la honradesa, però que s'adona que la realitat és més complicada quan qualsevol persona, fins i tot els qui es regeixen per codis d'honor correctes, pot cometre errors, i que qualsevol és capaç de fer mal als altres sempre que jugui a sobreviure a la jungla, fent això més difícil distingir entre els bons dels dolents. Només garantint que els que fan de bons són bons i es comporten com a tals, es pot començar a posar les coses al seu lloc.

Dirigida per un sempre camaleònic Ridley Scott, que ha fet des de pel·lícules enormes com Blade Runner, Gladiator o Alien, a projectes més independents com Matchstick Men (Los impostores), o d'altres que costaria atribuir-li havent llegit els noms anteriors, com Hannibal, 1492 o Thelma & Louise. Llavors reutilitza a un dels seus actors preferits, com és en Russell Crowe, i li encolomen un altre monstre ja de feia molt interessat en el projecte, i crea una molt bona peli, ben ambientada, on es diu i es fa tot el que s'ha de dir i fer: en altres paraules, amb la duració perfecta. I tot això amb una estupenda ambientació dels 70-80.

Un Denzel, ja dic, correcte sempre en el seu repetitiu paper de rei del mambo (no és despectiu, però és que és per a mi ja no pot fer res que em sorprengui, pq sempre ha estat massa constant en la seva qualitat, i ja no crec que tingui res més a aportar a una vida d'actuacions sempre molt lloables), i a un Russell Crowe esplèndit en una de les seves interpretacions més humanes, en una carrera plena d'ocasions per veure l'elegància del seu treball, i la capacitat de convèncer-te de pq és una gran estrella, amb papers tan diversos com Gladiator, A beautiful mind, Master and Commander, A good year...

Nota: un 8-8'5 (depenent de lo lateral que estigui la pantalla del cine). No, no, un 8'5-9, encara que sigui per una de les seqüències finals, amb el desplegament policial que posa les coses al seu lloc

SCARLETT JOHANSSON

2008-01-10T14:58:00.000-08:00

Scarlett Johansson cantant "Summertime". Hi ha gent que es pregunta com va lo de l'àngel, lo de la sexualitat, lo de la gràcia, lo del magnetisme, lo de ser o no atractiu... Doncs hi ha poca explicació al respecte; és una aura que desprèn cada individu, que sol ser percebuda més o menys de la mateixa manera de manera general. Doncs l'Scarlett, a part de ser sexy de per sí, i tenir una veu greu tb sexy... tb ho és cantant! Què injust!!!

http://www.youtube.com/watch?v=W-bplT_-VcY

Mentrestant, està a punt de treure un CD on canta cançons de Tom Waits. Sortirà el dia 6 de Maig (suposo que als United) i es dirà Anywhere I Lay My Head. El nom de l'album és el nom d'una de les pistes del mateix Waits del seu àlbum clàssic Rain Dogs, editat al 1985 (a la tendra edat de l'Scarlett d'un anyet).

THE APARTMENT

2008-01-10T09:08:00.001-08:00

Ya sabes, vivo como Robinson Crusoe, náufrago entre 8 millones de personas. Entonces, un día vi una huella en la arena, y allí estabas... es algo maravilloso, cena para dos, diu ell.

Si te enamoras de un casado no te pongas rimmel, respon ella.

No va ben bé així, però... No és una meravella?

Pq una tarda, avorrida, i amb ganes d'estar amb la mama, mires una peli d'en Billy Wilder, i t'adones com alguns directors nord-americans solien fer les pel·lícules més agredolces del món i tot i així fer-te somriure. Com podien fer de pelis tan i tan tristes en el seu transfons, i alhora tan tendres?!
Cada generació i a la vegada cada nacionalitat ha donat estils diferents cinematogràfics.
Però tot i així, em quedo amb els directors amb estils propis que fan que el cine sigui més que un negoci; que sigui l'art més creatiu i emotiu que pot haver-hi.

THE NANNY DIARIES

2008-01-06T16:06:00.000-08:00

The Nanny diaries és una d'aquelles pelis de les quals en veus el trailer i automàticament penses: si aquests són els millors gags que m'ofereix la peli millor em gasto els 6 euros de l'entrada en ficar-me motlles de pa per tot el cos i deixar que els coloms s'hi restreguin visquent, així, la meva pròpia experiència terrorífica sense haver de necessitar en Hitckcock pq m'ho expliqui. Pq el trailer, senyors meus, és dolent. Però dolent de dir: tothomcom l'Scarlett, amb el catxé que té accedeix a una cosa així? (Tot i que amb aquest comentari no vull dir que sigui la gran actriu del segle XXI, pq per a mi no ho és; però sí la considero una de les grans superestrelles del segle) Però tothom anirà a veure la peli pq, desenganyem-nos, la Scarlett està prou bona com per no necessitar massa més per mirar una peli seva: els tius babejant i les ties creient que no cal ser un cadàver per ser una sex-symbol, vale. I està basada en una novel·la, cosa per la qual sempre acabes pensant: "home, si s'han venut exemplars del llibre és que algun interés tindrà l'argument, pq no veig ningú comprant exemplars de la novel·la en la qual es basava Torque" (si, em poso molt pesada amb el tema, però... Calia una peli com aquella?! I mira que el prota era guapo a rabiar -si el voleu veure millor mireu la versió bollywoodiana de Pride and Prejudice, Bride and Prejudice-).

En fi, que he anat a veure la peli amb la meu mare, sometent-nos a la inquisidora mirada d'un "taquilleru" (truc per quan no saps una paraula, la poses entre cometes i li fiques una u al final) que s'estava cagant en nosaltres per ser les úniques persones al cine i les causants directes de que no pogués anar cap a casa abans aquesta nit de reis. Cap de les dues s'esperava molt; ja sabeu, la millor manera d'anar a veure una peli. I al final ens ha agradat força a les dues. Una comèdia senzilla i no molt pretenciosa, amb uns personatges exagerats prò no per això poc creïbles, uns acudits humilment graciosos, i una història sentida mil vegades prò duta a terme amb dolçor, decisió, confiança i amb l'ajuda d'efectes graciosos que ajuden a l'intent d'adaptar al cine el marevellós món dels best-seller per jovenetes. Si bé amb Bridget Jones se'n van ensortir prou bé amb la veu en off recorrent en aquest tipus de gènere i amb els cartellets a modus d'apunts personals de la prota al diari, i a Devil wears Prada només es va insinuar amb efectes de muntatge com cortinetes, a aquesta se'n van una mica més enllà barrejant una història amb tocs biogràfics anònims però perfectament reconeixibles d'entre els tòpics amb tocs de fantasia molt útils per treure una mica de ferro a un missatge que en el fons por resultar molt amarg: les peles no dónen la felicitat. Però jo he hagut de pagar 4'50 per passar una estoneta de satisfacció ben portada... ;)

Nota: un 8 generós però agraït (s'entén que sempre entenent les notes dintre del que considero els varems dels seus respectius gèneres)

I AM LEGEND

2008-01-05T06:31:00.000-08:00

Per ser la primera foto que vaig veure del rodatge de la peli.

No enganyaré a ningú. I am legend, la versió que s'ha fet després d'anys i anys de buscar un equip que s'encarragués de realitzar-la (sempre amb Will Smith com a protagonista), és una pel·lícula on el que més s'agraeix és la presència física (i sobretot del físic) de Will Smith.

Algun(e)s han descobert amb aquesta peli lo bo que està aquest tros d'home. D'altres ja eren conscients d'aquest fet, després d'haver-lo vist a Ali, I robot, o simplement a Hitch, on demostrava la realitat del tòpic de que els negres són una raça superior. A més, també demostrava la seva faceta més dramàtica en una actuació amb força matisos emocionals, tot i que sóc conscient que això sumarà punts a la meva possible condemna a la foguera. Però sí, en realitat vull trencar una llança a favor del rerefons d'una peli aparentment superficial però amb el missatge de lo dolorosa que pot arribar a ser la soletat més absoluta. Ser conscient que la raça humana està en vies d'extinció i poc a poc anar veient el final del túnel més lluny mentre tot allò en el que et recolzes va desapareguent. És una volta de rosca als repetitius guions de pelis de zombies (tot i que originalment, i segons la novel·la de l'autor de I am Legend, Richard Matheson, les criatures horribles que s'havien apoderat de la terra tenien més en comú amb els vampirs que amb els zombies), ja que es dóna un descans a la tensió d'aquest tipus de pelis que provoca l'amenaça constant que representen els "infectats", i s'inspecciona una mica més les conseqüències emocionals d'una situació tan extrema com aquesta.

Val a dir, doncs, que la peli es resumenix en: el tiparro de Will Smith, i la barreja que la peli ofereix de l'angoixa psicològica de Náufrago, més un lleuger toc de ciència ficció, amb bones dosis de terror elegant de sèrie A, cosa, però, que l'allunya de ser una bona peli de por gore (i al dir bona vull dir cutre-de-sèrieB-de-les-que-gaudeixes) i que vol dir més aviat: eh, intentarem fer una peli de zombies vampírics on no quedi molt explícit que ho són, pq podem relliscar i ficar-nos en terra pantanosa, pq o ens queden de puta mare a l'estil 28 días después, o podem deixar-nos en rídicul. Solució? Farem uns ninotets en 3D que semblin més aviat una barreja entre els robots de l'anterior peli de l'Smith, i els montres mitjevals dels Lord of the rings, i amb un toc demoníac tipus Faust.

Tot això, que consti, fins a mitja peli o una mica més, pq després, i recordeu el que us dic... és avorrida. Avorrida, o flipada, o deshonesta... canvia l'essència, canvia el missatge, canvia el rotllo. Segurament això m'ha donat ganes de llegir el llibre i saber realment com va concebre l'autor la història. O m'ha donat ganes de mirar la peli, que tinc ben guardadeta a baix a l'armari, de Charlton Heston, anomenada El último hombre...vivo, i que es basa en la mateixa novel·la, per esbrinar si el toc superficial i menja cocos que apareix al final de la versió d'Smith té algo a veure amb ell, amb l'estil ianqui del cine comercial de Hollywood, o és un efecte colateral de ser al segle XXI, on lluny de ser més savis ens estem tornant més tontos...

Apunt: em va agradar força el guió, fora dels guions ianquis on la informació està ficada amb calçador, i mastegada pq ens sigui insultantment fàcil d'engullor, amb força elements explicats de manera visual més que oral, sutils, que buscaven la pròpia interpretació i comprensió del públic.
I dos, la nena Smith, com ja va sent un clàssic, el papa fica a tots els seus fills moníssims ells a les seves pelis, ja sigui per enxufar-los al mundillo o per no estar allunyat d'ells tan sovint. Sigui pel que sigui em va encantar el moment: "Cállate, Marley!". Així m'agrada, en els moments d'alerta nacional se'ns pot permetre despullar-nos de lo poliíticament correcte, que tant cansa i que tan hipòcrita resulta molt sovint, sí senyor.

Nota: un 6 generós
(Perdona'm, titu)

[ yeah, well, invisible kids can be that way sometimes ]

PER UN ANY DE BON ROTLLO

2008-01-04T08:23:00.000-08:00

Sé que això semblarà un post però en realitat no ho és. Per fi t'has inspirat, Gina! Oh no, encara no ha arribat el dia. Tot i això aquest any 2008 ha començat com tot un "pepe", regalant viatges a Mallorca i jalars gratis a tota hora així que us posaré una imatge que he trobat per escampar aquest bon pressagi per tots els nostres lectors (Carlota, ets una afortunada).

A mi aquest senyor em dóna molt bon rotllo, especialment per aquesta cara d'il·lusió i aquestes xiribites que li surten dels ulls. El més possible és que ell estigui content perquè el pastís de bolets que s'ha esmorzat l'ha fer confondre el barret amb la perruca i les ulleres d'avui per les de fa 30 anys i ara mira a l'infinit com un senyor amb túnica se li acosta per dir-li que ja va sent hora que canvii la barba bidireccional per la perilla de mariquita que es porta ara. I això a ell el fa feliç, molt feliç.

Jo us desitjo que aquest bon senyor que té idees equivocades us infundi tanta tendresa com a mi i que aneu per aquest nou any amb seny i pau interior i procureu fer molt soroll i llegir més aquest blog que encara que no ho sembli de vegades diu coses divertides i d'altres només diu coses que no volen dir res (com aquesta) però que omplen un parell de paràgrafs i això sempre és una despesa d'energia i de pell del llom dels dits que hauria de ser valorada.

Kamkatze

Hope there's someone

2008-01-04T05:27:00.000-08:00

Ja estem a Gener... Un nou any, sí, però començant-lo amb un mes que no és nou, sinó que es va repetint... I espero que encara que cada any l'últim número vagi sent diferent hi hagi un mínim de persones amb qui pugui anar repetint mesos. Perquè sé que de vegades sóc vaga, apagada i solitària, perquè m'agrada el silenci, m'agrada l'avorriment, m'agrada la pau que porta la soledat. M'agrada no tenir responsabilitats, i menys les que tenen a veure amb la confiança que les persones depositen en tu. Però moltes vegades us necessito i us vull, perquè em doneu la tranquil·litat de saber que comptes amb aquells amb qui vols estar i a qui vols estimar. Així que enteneu-me i disculpeu-me, però mai penseu que no hi seré quan em busqueu, perquè us sentiré respirar des del meu silenci i si no és així aviseu-me i renyeu-me, però no penseu que he desaparegut.

I, com a clàssic, aquest any intentaré...

1. Felicitar-vos quan toqui

2. Aprendre a fer servir el Photoshop

3. Conservar el que tinc

I per acabar, una cosa de la que estava força convençuda...

	soler³
	[s. XIII; del ll. solere, íd.]
	[®valer ] v intr 1 Acostumar. Solc anar-hi cada dia.
	2 Ésser freqüent. Als vespres sol fer fred.

(I aprofitaré aquí per reivindicar que la fred és femenina, una dona vella i lletja, oi parella?)

2008-01-01T04:27:00.000-08:00

Tot i que vosaltres no ens llegiu, nosaltre continuem pensant en vosaltres...

BON ANY NOU!

Ser fill de...

2007-12-28T12:20:00.000-08:00

Hauria d'haver-hi una llei que fes que una vegada surt el poster d'una peli a un país concret, en el dvd que es comercialitzés del mateix país sortís un catàleg o llibret amb tots els demés posters dels altres països, pq no es pot passar pel món deconeixent totes i cadasquna de les diferents versions dels cartells creats per mk+grafisme d'una peli. És indignant! Pq t'enganyes i creus que la teva vida val la pena, fins que t'adones que has viscut en una farsa on NO existien més de tres o quatre posters d'una peli quan en realitat en pot tenir un total de deu.

I com segueixes llevant-te pels matins després d'això?

Avui titulo l'entrada de la següent manera:

COM SERIA SER FILL DE...?
(per ordre invers de com d'inquietant ho trobo)

10. Filòlegs NO dedicats a l'ensenyament (estava entre escriure aquesta o posar fills de superherois)

9. Probadors de videojocs (mai podrien dir-te: "deixa de jugar amb la play, que no és bo..." "Ah, prò bé que paga les factures, eh, cabró!" I cleca al nen per ser un insolent descarat fill de sa mare)

8. Habituals dels programes del cor (Pregunta retòrica, ja ho sé, seria humiliant)

7. Músics del carrer ("Fill, avui et dono seixanta tres cèntims per si vols anar a berenar, i si m'agrada com fas els deures te'n donc onze més")

6. Pallassos (quina llar més trista i depriment...)

5. Membres de Greenpeace ("Si et portes malament... encadenat a la central nuclear")

4. Estàtues vivents (deu anar fantàstic amb allò de fer que el nen es cansi de que no li facin cas)

3. Agents secrets (a "Mentes Arriesgadas" ja me'n van fer cinc cèntims)

2. Actors porno (mmmmm... "Mira, fill, aquí som ta mare i jo en aquell moment tan bonic en què et vam concebre... I aquí ta mare tenyida de ros... I aquí ta mare amb cinc quilos més... I aquí ta mare amb la regla, per això té els pits tan grossos... I aquí ta mare després d'encongir deu centímetres en caure per accident a la secadora...")

I per acabar, amb els que em tenen més inquieta...

trrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr....

Agrrrrrrrrrrrrrrrrr... Digue-ho ja o et faig un kamehame!!!!!!

1. Especialistes (Però aquests molen més que cap pq s'estalvien d'avisar els bombers si es cala foc a casa i s'ha de rescatar el gos, i s'estalvien de pagar al profe de karate pq doni classes als nens, i deuen ser capaços de montar unes bromes molt xules el dia dels innocents tirant-se per la finestra i fent veure que s'han trencat el coll)

- I tu què els fas?
- Jo, si no es porten bé, els dic que els posaré "Antes del atardecer"...
- Això sí que és ser una mare dura!

S'hi assemblen?

2007-12-28T06:51:00.000-08:00

La soletat d'un blog sense lectors...

Pack de reflexions

2007-12-27T09:22:00.000-08:00

Avui el blog anirà de.... trrrrrrrrrrrrrrr... el meu regal de nadal!! Com que el meu ninu és macu com ell sol i tot i que encara que ell cregui el contrari NO li vaig insinuar descaradament que em comprés el pack de Grindhouse ell ho va fer sabent que m'encantaria el regal de nadal, i així va ser.

Doncs en el que portem de dies des que se'm va regalar aquesta joia de pack de DVDs ja he:
- Vist altre cop Death Proof (ja en van 4)
- Vist els extres de Death Proof
- Vist els extres (gairebé tots) de Planet Terror
- Vist al meu pare mirant-se Death Proof dues vegades en un mateix dia i Planet Terror al dia següent
- Fet una audició imaginària amb en Quentin Tarantino on li recitava el monòleg de la Beatrix de Kill Bill vol.2.
- Arribat a la conclusió que no hi ha home més fan de la dona que en QT
- Deduït que estar en un rodatge d'en QT o en Robert Rodríguez ha de ser la canya!!
- Pensat que ser fill d'stuntman/woman ha de ser... raro (llegeixi's: divertit, angoixant, estrany... el que es vulgui)
- Arribat a la conclusió que QT deu tenir tants fans histèrics per trobar-se amb ell com poden tenir les Spice Girls
- Redescobert lo guapo que és en Robert Rodríguez
- Afirmat que la Rosario Dawson em cau de conya
- Contat que cada vegada em queden menys pelis de zombies per completar la meva col·lecció
- Imagina't si podria convertir-me en amant d'en QT tot i a lo lleig que és (pq d'en RR sé que sí... :P)
- Contat tots els actors que alguna vegada han estat cast d'alguna peli d'en QT i fet relacions absurdes
- Entre d'altres coses...

Així que si alguna vegada us passa com a mí, que en una tarda de mal de panxa us poseu a mirar la primera merda que fan per la tele (vegi's Bratz, la pel·lícula, merda del cine #2), o una nit d'insomni (vegi's Cherry Falls, merda del cine #1 -sips, increïble desbancar Torque, però ha passat... i lo més humiliant és que tret la merda de Bratz, merda absolutament òbvia, les altres dues les vaig anar a veure al cinema!!!! quina vergonya més gran!-), crideu NO! i eviteu-ho; venceu la mandra i... aneu a pillar una peli de qualitat que com a mínim us desperterà la ment. A la llarga haureu invertit el temps d'una manera intel·ligent, sempre relativitzant el que pot ser una experiència de cine mal viscuda per la febre o la son. Però... algo és algo.

We wish you a merry xmas

2007-12-19T04:01:00.000-08:00

Ara és aquell moment de l'any on jo et proposo, Gina: "Podríem crear un grup de música que només canti nadales"

Tu poses cara de: "Oh, molaria!!"

I jo dic: "Fem-ho!"

Aquest "fem-ho!", però, és un pesticida per a la nostra idea, el culpable de que aquest "somni" no es dugui mai a terme. Algun any, per divertir-nos, ho farem sense haver-ho proposat abans verbalment, què et sembla?!

I, tot i que pugui semblar estrany, felicito les festes a tots aquells que ens llegiu. I pq felicitar? Sí, potser és un terme mal utilitzat, pq no és mèrit nostre res que tingui a veure amb el nadal, oi? Doncs com a mínim deixeu-me desitjar que passeu unes bones vacances i al torrecollons que es queixi aquí del nadal... li dono un punt per cada intervenció anti-nadalenca, i quan en tingui deu que vinui a canviar els punts per un obsequi, d'aquesta manera veurà com, al final, el seu moment de glòria anual té, com a mínim, un benefici tangible.

David i Carlota

2007-12-17T11:51:00.001-08:00

Gràcies!!

porca

2007-12-11T14:30:00.000-08:00

Alguns diuen que és un capullo de la òstia, però... és un bon professional. Molt, oi?

2n manament: No utilitzaràs el nom de Catalunya en va

2007-12-06T11:30:00.000-08:00

Heu vist quines annexions més maques faig pel paint!?

Cada vegada els tinc més mania, a aquests de ciutadans, la veritat. Sobretot, des de que són els mimats de tots els fatxes que odien el catalanisme i veien que el PP català era massa... català. Per a tots aquells amb urticària a Catalunya i als catalans... Ciutadans!
I, sisplau, que algú els demani que deixin d'utilitzar la "ny", que és un símbol de distinció amb els "españoles", pq m'ofenen. Si sou l'enemic ho sou de totes totes.

Visca!!

2007-12-04T03:26:00.000-08:00

Ohhhhhhhhhh!!! Què bell!! L'únic que recordo és aquest moment, del meu viatge a Madrid!

Nova línia editorial (és broma!)

2007-12-03T04:36:00.000-08:00

mmmmmmmmmmmmmmmmmm... perdona!?

ningú és perfecte, es veu.

Tot i que jo sí en conec un de perfecte, i a sobre és escocès.

PD. Demano perdó a tots els que s'hagin sentit ofesos per aquest experiment adolescent d'intentar veure com ningú ens posteja encara que sigui per criticar-nos per mostrar un evident dèficit de qualitat iaginativa i intel·lectual (wenu, a mi, Carlota)

REDRUM

2007-11-23T11:37:00.000-08:00

Jo no tinc temps d'anar a veure pel·lis al cine així que em limitaré a fer un breu comentari sobre material freak retrobat. Avui he rebut un mail amb un link a la versió en 30 segons de pel·lis, protagonitzades per uns entranyables conillets d'animació. En algun moment d'aquesta o una altra vida jo he vist aquests videos i suposo que son coneguts worldwide, però com que ha estat un retrobament molt emotiu em permeto el luxe de posar-ne un com si fos un gran descobriment. Que bona que ha de ser una pel·li quan fins i tot la seva versió anime-risa fa molta por.

Nana nana nana nana ... redrum redrum!

Algun dia caldria reflexionar també sobre el conill. El conill és una icona recorrent que necessita ser entesa i tractada amb la deguda cura. Com tots els conills, en el món de la narració audiovisual n'hi ha bonics (els de l'Aldea del Arce en són un bon exemple) i de terrorífics (els de David Lynch, per exemple). No aniré més enllà en aquesta reflexió perquè és bastant absurda, així que aquí llenço una teoria més com tantes altres que no van enlloc: els conills fan risa i por. La desaré al prestatge de les teories inútils al costat de la de la selecció natural i la de l'etern retorn.

http://www.angryalien.com/

Kamikatze

LEON: THE PROFESSIONAL

2007-11-21T02:41:00.000-08:00

My name's Matilda, and I fall in love with anyone with a bear...

Sempre s'ha especulat sobre la vessant més "obscura i pervertida" de la pel·lícula, ja que parla d'una relació entre un assassí a sou gairebé autista i una nena a la que adopta per haver-se quedat sense orfe pq la seva família ha estat assassinada. Aquesta relació comporta el naixement d'emocions en ell; ella es converteix en l'aigua que rega i fa crèixer les llavors dels sentiments enterrats de Leon (metàfora molt cursi i ridícula però amb sentit pels qui heu vist la peli), i ell a la vegada es converteix en la materialització de tot vincle emocional que ella pot crear amb algú, es converteix en el referent, el primer amor, el pare, el mentor, tot a la vegada per una nena que ha estat rescatada d'un món de sentiments icongruents.

I de cop, ens trobem amb un remake on la Matilda té 20 anys i, goita per on... té una relació amb el prota. Aix... quina manera de simplificar les relacions humanes, no?

There is a Bollywood remake of the film called Bichhoo, which stars Bobby Deol and Rani Mukherjee. The character of Mathilda, played by Mukherjee, has been altered significantly, as she is now 20 years old and is in a relationship with the protagonist. Wikipedia

En realitat aquest textillu només era l'excusa per posar la foto, que m'encanta.

MICHAEL CLAYTON

2007-11-17T05:21:00.001-08:00

No estiguis al servei dels altres... A menys que l'altre sigui en George Clooney i intercanvi serveis per... mimus, no?

Per posar-vos en situació s'ha de dir que Michael Clayton està produïda, entre d'altres, i com no podia ser d'altra manera, per la productora Section Eight, creada al 1999 per Steven Soderbergh i George Clooney. A aquesta dada se li ha d'afegir una altra que potser d'entrada no tindrà massa relació, i és que a mitjans (una mica menys) de 2000 es va estrenar una peli anomenada Erin Brockovich, dirigida pel mateix Soderbergh. La pel·lícula en qüestió em va agradar molt en el seu moment (la vaig veure dues vegades al cine; i no només això, sinó que la segona vaig arrastrar a un grup de gent amb mi, molts dels quals volien assassinar-me en sortir del cine), i també temps més tard, quan la vaig veure un parell de vegades més. El to documental que li donava la càmera en mà i els diferents personatges secundaris cutres molt a l'estil amèrica profunda, sumat a la interpretació d'una julia roberts que si bé ja havia fet de "barriobajera" en la disneloide (i no ho dic com a retret) Pretty woman, no va ser fins a aquesta peli on me la vaig creure.

Total, que me'n vaig del tema. Per què dic això? Doncs perquè sembla que set anys més tard George Clooney se li hagués quedat la espineta clavada de no haver-se pogut posar una perruca i fer ell de Erin, demostrant una vegada més que no busca ja els papers de home sexy-increïblement atractiu i triomfador (tot i que mujeriego fins la medul·la), sinó d'altres més compromesos. En fi, set anys més tard, doncs, sembla que li arriba la oportunitat de fer un paper més o menys semblant.

Canvia: ja no és una història real, així que no caldrà la perruca, pq la peli ja durà el nom d'un protagonista masculí. Director, ja no és Soderbergh, així que tot i que la llum i els plans recursos ja no són els típics hollywoodians, on tot està i es veu estudiat al mil·límetre (que en aquesta evidentment tb, però hi ha un xic més de personalitat en la direcció, i sobrietat en la imatge, tot i que no deixant d'assemblar-se a un thriller de videoclub com el que podria ser un La vida de David Gale). Els altres advocats: mentre Tom Wilkinson (Michael C.) i Albert Finney (Erin B.) exerceixen una vegada més d'actors camaleònics, Sidney Pollack (Michael C.) fa el mateix paper que li he vist fer sempre, tot i que disfressat pel nom de professions diferents.

No canvia: el protagonista, com en el cas d'Erin, és molt humà, la qual cosa fa que el veiem NO com el típic heroi que ho fa tot sempre bé per la seva naturalesa de líder, sinó com una persona dèbil, insegura, i amargada per una vida diferent a la que esperava. Els dos són pares de família aparentment fracassats. Tampoc canvia la trama més bàsica: peli d'advocats contra gran companyia.

A nivell argumental ja hi ha grans diferències entre les dos pelis. Michael Clayton és un thriller de detectius, humanitzat, tot i que sense desenvoltar-se de tota la merda i corrupció del món de les finances i els bufets més agressius i ferotges. És un arquetip més del dilema del poder davant la moralitat sumat al cluedo més clàssic.

Què té de bo: és molt entretinguda dintre del seu ritme lent i la seva voluntat de parlar d'un personatge més enllà de com està implicat a la història a nivell causal sinó per com hi és implicat o com s'implica ell mateix a nivell emocional. Bueno, què li diré a les nenes... Amb dues paraules:
George-Clooney. I Tom Wilkinson, que si al paper a Kassandra's Dream era molt divertit tot i que massa histriònic (però sospito que per exigència expressa del director), a Michael Clayton està absolutament fantàsticament anat de l'olla, sense pantomimes desviades del tema. I la trama, òbvia des del principi, però amb interés fins al final. I tb és interessant veure-la com una versió menys light de la seva "predecessora".

Què té de dolent: home, no et descobreix la sopa d'all tampoc. És una peli més, distreta però que no aspira tampoc (o això espero) a ser LA peli de la nostra vida. És una peli més, sense moltes pretencions que cumpleix el que promet. Crec, vaja.

LIONS FOR LAMBS

2007-11-11T15:19:00.000-08:00

Em va semblar més un assaig sobre les though patterns dels ianquis patriotes (quan li vaig agafar el truco i el gust a la peli) que una peli d'un parell de millonets amb presències de mega stars del cinema comercial nordamericà. Guanya per com recondueix la peli per deixar-te millor gust del que saboreges al principi. És lo més crítica que podia ser una peli comercial sobre el problema de prepotència que assalta als nordamericans. És una peli feta per demòcrates, es nota, però no deixa de ser el radicalisme políticament correcte. No deixa de tirar per les línies més òbvies de la rèplica al discurs republicà, sense mullar-se molt. En definitiva, posa el peu a la piscina, però després de 90 minuts... no s'atraveix a tirar-s'hi.

A mi em va agradar, força la veritat, potser pq les meves expectatives eren mínimes per no dir inexistents. Està clar que és força light i que per això passa tan bé, i a sobre és curteta, per tant, ideal. Però sí que la recomano, pq com a mínim no et posa d'excessiva mala llet, i ja és molt, i com a mínim poder parlar-ne quan rebi les nominacions que siguin als Oscar (és la peli ianqui compromesa de l'any, i a sobre d'en Redford, per tant han de realizar el típic i hipòcrita acte de reconeixement pq no se'ls vegi tan conservadors com en realitat són).

somni d'una nit d'escalfament

2007-11-07T15:04:00.000-08:00

sé que de vegades m'excedeixo en la longitud de les meves absurdes divagacions. Però aquí i ara vull demostrar que sé fer el mateix i igual d'absurdament en poques línies:

De vegades, els somnis es fan realitat... ¬¬' nyaaaaaaaaaaaaaaam

Les últimes pelis que he vist

2007-10-30T16:50:00.000-07:00

S'ha de ser imaginatiu, espabilat i aplicar sempre per sobre de tot el principi de supervivència. Així que a partir d'ara el blog de les tortugues agòniques serà el lloc on escriuré les meves impressions sobre les pelis que vaig mirant.

Com per ficar-te ara amb un rus tatuat...

Sobre la última peli que he vist, "Promeses de l'est" l'únic que puc dir és que és una d'aquelles pelis on t'adones pq altres països que no són Espanya no doblen les pelis. Que per molt bé que ho fa el doblador d'en Viggo (que MAI deixaré de reivindicar que la peli on més guapo ha estat amb diferència -tenint en compte que jo no el trobo guapo- és la sempre recuperable "Lord of the rings"), mai serà prou bo com per no merèixer escoltar a l'actor/pintor/poeta/fotògraf/plurilingüe/místic/nudista peça clau d'aquesta peli. Amb un to força apartat de la moralitat, prò amb una visió molt rosa dins del realisme de la trama, aquesta peli que tracta sobre les màfies de l'est prò sense ser excessivament explícita (no confondre-ho amb la violència, que sí és molt més explícita) i que guarda les seves armes amb la figura ambigüa d'un element extern de l'organització i la seva relació amb aquesta. Tal com entra a la "família", per la porta del darrera, també ho fa a la peli mentre a mida que avança la trama va agafant protagonisme, tal com importància va adquirint a la història. I mentre el pastís es destapa, una figura que fa de contrapunt, la vessant més humana de la història, un element aliè a la cosa, un entrecreuament de dos móns separats: "el bo o innocent" representat per Naomi Watts i un més pervers i corrupte representat per la màfia russa.

Per què cal mirar aquesta peli? Doncs:
1) Perquè Viggo Mortersen és un actoràs de collons per qui paga la pena veure una peli com aquesta, que pot no ser atractiva per a tots
2) Perquè està bé veure que no tots els dolents són tan dolents com sempre... i que hi ha dolents que són tan dolents com semblen (o més i tot)
3) i més important. PQ enlloc veureu una BARALLA de tres minuts en pla seqüència amb un tiu EN BOLES!!

I parlant d'actors a qui els agrada despullar-se... (per bé del sexe femení, esclar)

La penúltima que vaig veure (el dissabte) va ser la última estrenada d'en Woody Allen (ho dic pels despistats que creguin que parlo de la filmada a Barcelona, portadora de tanta controvèrsia per les subvencions catalanes i d'un nom tan poc original com el k li han posat). Aquesta és "Cassandra's Dream", protagonitzada pels guapíssims Ewan McGregor i Collin Farrel. A veure... impressions... A mi, sincerament, em serveix el comentari fet al final de la peli pel meu acompanyant, l'Erik: "oye, verdad k esta peli no es de Woody y os la ponen un sábado a las 4 d la tarde y la véis como una de serie B total?".

El problema o gran sort de directors com en Woody és que mai saps si les pelis t'agraden pq són d'en Woody o et deceben precisament tb pq són d'en Woody.
Encara ara estic païnt les meves impressions sobre la peli.

D'acord, està clar que només el fet de veure l'Ewan durant dues hores a la pantalla ja fa que em pagui la pena pagar 6 euros, la veritat. Si li sumo un actor a qui mai havia donat cap mena de credibilitat i al que tenia més que tírria com és en Colin, que a sobre de bo (que ho està, és innegable) actua millor que tots els de la peli junts (excepte en Tom Wilkinson, que fa un paper tremendu, amb un personatge que ens recorda que som a una peli de Woody Allen, però el Woody Allen menys histriònic, amb la mateixa essència neuròtica i surrealista però ara ja més asserenada dins lo inevitablement cínica, indissacioable del cinema Allen).

No sé, a mi em dóna la sensació que és una de les pelis més honestes a la dinàmica Woody Allen: preparo tres pelis que són de qualitat diverses. Em poso en sèrio amb una mentre les altres les vaig tirant endavant amb el carinyo d'un pare que mentre prepara el seu fill gran per ser pilot de fórmula 1 no deixa de repetir que ser secretària i cap del departament de so de l'Fnac són feines igual de dignes i valuoses. Segons el meu parer això va fer anteriorment, amb Match Point, Melinda i Melinda, i Scoop. Amb Melinda i Melinda preparava el terreny, amb Match Point pretenia lluir-se i amb Scoop buscava donar una dosi del més pur estil Allen per donar-nos un kit-kat. A mi em va agradar moltíssim més Scoop que les anteriors, pot ser amb més afinitat cap als meus gustos.

Aquesta és comparada a Match Point, pq hi impera aquest estil més europeu, afectat i angoixant. A més la trama argumental és potser força més semblant que Scoop, per exemple, tot i que el toc d'ironia i l'humor de fons (molt més enterrat que el present a l'última peli on Allen s'ha reservat un paper) té més a veure amb aquesta segona, tot i que amb un tractament més subtil.

Potser no és la peli del segle (treieu el potser, que llavors ens confonem), però és agraïda quant a peli per passar l'estona. El final sí és criticat per ser potser massa atropellat. A mi m'agrada la sensació de veure que un director fa el que li rota i, literalment, es queda tan ample. Són les deu, és hora de plegar, i tinc gana. Nosaltres donem poder als notres ídols i ells l'utilitzen. No us agrada? És responsabilitat nostra, així que...

Jo la recomanaria molt més com a peli de videoclub (repeteixo, videoclub, no baixada!que després podeu fer el que volgueu, però no m'ho expliqueu, siusplau) que per anar fins al cine a veure-la havent-hi altres pelis millors com "El Orfanato", de la que de seguida parlaré.

En ocasiones veo... niños que dan un giñe que te cagas!!

Hi ha vegades en que et sorprens de com l'univers que gira al voltant dels tòpics es desmorona.

Fa un temps es va arribar a la conclusió que el cinema espanyol no havia de ser tot necessàriament depriment ni cutre. Grans comèdies i alguns dramons bons ens ho demostraven.

Un dia, de cop, aperegué el nen lletjot i no molt simpàtic Amenábar. Alguns han demostrat que moltes de les seves pelis tenen molt de plagi, arguments i plans idèntics a altres pelis obviament més dolentes i desconegudes. Tot i així, de cop, apareix una pel·lícula dirigida per aquest nenet desertor de l'escola madrilenya de cine amb una de les grans de Hollywood i... TOTS FLIPANT. El truc? Moooooolta pasta i uns actors tremendus. La pasta dóna la felicitat? No, prò ajuda moltíssim. En el terme cinematogràfic... la pasta dóna la qualitat? No, però pot ajudar moltíssim. Si es sap fer bé.

El cinema espanyol, doncs, sempre ha subestimat la pasta, creient que tant guions com actors eren prou bons. Els guions resultaven dolents i els actors... pitjors.

Però una peli boníssima i sorprenent apareixia amb un toc spanish. però pq ho posava als crèdits, que sinó...

Però el toc definitiu al cine fantàstic o de suspens/terror el va posar guillermo del toro l'any del triplet mexicà a les cartelleres. Una peli fantàstica, no només com a descripció genèrica sinó qualitativa. Amb "El laberinto del Fauno" va deixar que el savoir faire del cinema americà (expressament dic americà i no ianki) impregnés a l'estil ibèric. Vèiem una gran pel·lícula identificant tot d'icones espanyols i.. era raro! Quin gran argument i de cop... els actors també eren bons (sempre descartant l'ariadna gil, clar). I sumat a tot això... OOOOOOOH! A més la peli estava ben feta!! No enteníem res.

I del Toro ha tornat a fer-ho. No com a director, aquesta vegada, sinó assegurant la pasta i, molt probablement, la qualitat en conseqüència.

Així una vegada tenien el guió, els decorats i la direcció (tot el que entrava en la part de... pasta!!) i ara faltava integrar el tema dels actors. Ale, un nen PRECIÓS (riu-te'n del nen del fill d'en Will Smith o de la nena de Little Miss Sunshine), una actriu que va passar de ser ridícula en el seu paper de presentadora a una grandíssima actriu que carrega el pes de tota la peli sense perdre la força en cap moment.

La peli no us l'explicaré, perquè l'heu de viure.

La meva valoració: MOLT BONA. Gran elecció pels Oscars. A veure si guanya sempre que no hi hagi un comenptidor més digne, com l'any passat va passar amb "La vida de los otros".

Per cert: NO APTA PER A TAQUICÀRDICS!!!! (ni per gent que vulgui aixecar-se a pixar per la nit)

PUNTUACIONS:
HISTORIAS DEL ESTE: 7'5 (encara que només sigui per la baralla nudista més brutal del cine)
CASSANDRA'S DREAM: 7'5 (li pujo mig punt a l'inicial que li vaig donar només pq adoro l'Ewan)
EL ORFANATO: 9 (i seria just donar-li el 9'5, per crack i pq va ser profe del meu germà i a ell li va agradar)

AUTORRETARD

2007-10-28T09:14:00.000-07:00

Kami-katze

Chamorro a cascoporro

2007-10-19T11:16:00.000-07:00

Avui he decidit apuntar-me a un nou negacionisme: qui ha dit que TVE és igual que fa 20 anys? No, no, i no! Als anys 80 aquest país tenia una tele de puta mare on apareixien personatges com Genesis, un punk guarro que es fotia un wisky amb una mà mentre remenava el paquet a un conductor de ràdio amb l'altra! Per no parlar del plató-submarí o els cabells de la Paloma Chamorro, de clara inspiració turneriana ... Tant de bo no hagués canviat mai i avui poguéssim fardar d'una TV pública sense complexos i sense gomines!

PD: Com et sorprenen de vegades les mares quan els ensenyes aquest vídeo i et deixen anar un "hòstia, jo vaig estar al camerino amb aquest tio"! AH!

Kami-Katze

AWIMBAWE

2007-10-16T11:22:00.000-07:00

Això és New York City i aquest és el més a la vora que he estat mai de l'experiència en primera persona del que significa ser una turista barata amb un grau molt elevat de freakisme cursi (si de cas, un altre dia poso més subordinades). Encara no sé com vaig aconseguir enganyar el meu germà però ara és quelcom de gran orgull per a mi tenir una foto al sofà digital del Central Perk. En honor a l'Adri, que va iniciar-me als 12 anys en el fabulós món de F·r·i·e·n·d·s i per a la meva so beloved Charlie en tant que gran fan incondicional!

Només un petit apunt, des de quan els bars tenen termos de plàstic, les tasses posades del revés i un enigmatic objecte que sembla un termòmetre d'exterior a sobre les taules? No penseu que estic en aquesta posse en plan romàntic, és que hi havia en Joey clavat al sostre dient "como va eso" i feia de bon veure ...

Kami-katze

NERD PRIDE

2007-09-26T00:40:00.000-07:00

A la vida es pot estar orgullós de moltes coses, però n'hi ha d'altres que millor no dir-les mai. Si t'agraden les pel·lícules de David Lynch, el cinema iranià i la música indie-pop, no dubtis a revela-ho, seràs digne d'admiració; si t'agrada esmorzar amb una cullera d'Star-Trek, trobar-te cada setmana amb els Amics de l'espasa làser i t'adorms abraçat al teu Ewok a tamany natural, NO HO DIGUIS MAI A NINGÚ!

Aquest és, sens dubte, el precepte bàsic de l'èxit o fracàs de qualsevol adolescent/jove amb motivacions artístiques "especials": el que es pot dir es diu i el que no, no. Amb tot, sembla que el fenomen està fent un gir progressiu de 360 graus que comença a fer-se patent de mica en mica.

Què tal és el teu nòvio? Gordo i lleig però va vestit de Jedi i em té el cor robat ...

Fins fa quatre dies, els freakies es limitaven a la intercomunicació virtual, la que els és pròpia. Milers de llars de tot el món amagaven rere les seves pantalles d'ordinador les ulleres de cul de got i les samarretes de Ghosbusters de tots els nens que, sense haver pogut fer res per evitar-ho, havien nascut N·E·R·D·S. Alguns publicaven tímidament els seus blogs a internet i organitzaven trobades en espais delimitats per camps de força magnètica per deixar-se anar i gaudir plegats i sense resticcions d'orgies matemàtiques i partides de màgic. Però alguna cosa ha canviat i avui els nerds es passegen amb impunitat pels carrers de tot el món: ha arribat l'era de l'ORGULL NERD.

Jo no volia ser NERD però vaig nèixer amb aquesta cara i no vaig poder dir que no. Oh sí, temeu-me a mi i al meu Black Lotus!

És un fenomen inaudit que ha deixat sense alè a la població de les ciutats més cosmopolites del món fins el punt que avui els diaris espanyols es feien ressò de l'ascens imparable de les comunitats de "nerds" i "nerdes" que han près la decisió de sortir al carrer i aixecar les seves espases làser en contra de les lentilles i les samarretes de colors plans saturats. Als Estats Units el fet ja no té marxa enrere. Moviments com el Nerdcore, el Nerdmetal o el Video-game rock són el pa de cada dia de les emissores radiofòniques estatals i han aconseguit fer "sortir de la càpsula hoi-poi" a milers de raros de tot el món.

Els Nerds són ja una espècie pròpia. En l'ambit musical han trobat un líder (MC Frontalot) que canta les penes dels freaks en forma de rap; en el del videojoc, PAX és l'organització nº1: "perquè mai més hagin de jugar sols a casa", però el més preocupant de tot és que els nerds tenen el seu propi dia de l'orgull: d'aquí al 25 de Maig encara hi ha temps, però caldrà anar per feina si no volem haver de suportar una manada de pells amb pústules i orelles de gat caminant pels carrers sota l'himne unisònic d'Star Wars.

Que la força ens acompanyi.

Kamikatze

MILI INTEL·LECTUAL DE CLASSE ALTA

2007-09-18T14:01:00.000-07:00

Com que ara mateix NO disposo de temps, deixo el títol com a misteri del que serà una actualització que des d'aquí us prometu.

Gina, he de dir que t'assembles al teu simpson com un ou a una castanya, cosa que mai he entès pq un ou i una castanya s'assemblen molt més que un ou a una piràmide. En fi... m'ha encantat el teu escrit, ja saps, sempre en la línia de la perfecció. molt teva. Wapaaaaaaaaaaaa

Doncs res, em despedeixo dient, com feia el governador de Califòrnia quan estava de moda parlar idiomes: "I'll be back".

Com em suspenguis t'obro en canal!!!
Pamplona, setembre de 07

Simpsonize yourself!

2007-09-13T03:14:00.000-07:00

kjhfd

Per tal que tots els nostres no-lectors es facin una idea de la nostra vertadera identitat presentem aquí les nostres versions animades. És una putada veure com tothom s'assembla als seus homòlegs dibuixats i jo gens ni mica. És allò tan ambigu de dir "és que tens una fisonomia especial" = tens una cara rara de collons però he buscat la manera de dir-ho perquè pensis que no t'estic dient això, però saps que sí ...

Bé, el cas és que ens hem simposonitzat i ara vaguem sense rumb pels carreres d'Springfield esperant el nostre moment de sortir a escena en aquests nous capítos de merda. Ens vam presentar al càsting amb l'esperança que la nostra proposta de fer una versió "simpson" de Friends fós escoltada, però no va haver-hi manera. No em vull ni imaginar quina baralla de gates suposaria un Chandler animat per a nosaltres ... Al final només hem aconseguit un paperet d'extres en una escena de multituds, què hi farem.

PD: Heu vist que maca, la Mao?

Kami-Katze

DEATH PROOF

2007-09-02T08:09:00.000-07:00

El dia en què les noies aprengueren a conduir

Les religions, com tot, necessiten "proves de vida", com deia en russell crowe, per recordar-nos perquè confiem en elles, per a què tanta confiança i fe. I és que el temps esborra les passions amb les que abans defensàvem amb tant de fervor els nostres mites.

Aquestes proves, doncs, fan que ens adonem que aquells esforços que vam posar en esperar, i en confiar cegament hagin valgut la pena. A en Tarantino se l'espera, s'hi confia, i ell, de tant en tant, doncs proves de vida, d'una vida saludable tot i al greix adjacent a la cultura americana, i d'una vida sobretot marcada per la genialitat i un talent impossible de destruir. Senyors, no hi ha kriptonita capaç de fer caure del pedestal al SuperQuentin!!!

Death Proof , 2007, "The Grindhouse"

Hi havia una vegada un boig

Des de El diablo sobre ruedas (1971), ningú havia sabut treure tant de suc a una peli de persecucions automovilístiques. Els grans saben que jugar amb foc és complicat, prò que també és quan surten il·lesos d'aquestes gestes quan demostren el que realment valen. Spielberg va demostrar que un director mític és aquell que en en determinades pel·lícules clau et fa adonar de la seva valua fent-te apreciar la seva feina mentre penses que ningú podria haver-se encarregat d'una tasca com la que acaba de dur a terme. Ningú més que l'Spielberg podria haver aguantat més de vint minuts una trama consistent en un home en un cotxe perseguit per un camioner boig. Ni menys, ni més, tampoc. Ningú més que en Peter Jackson pot fer una megasuperhiper producció com la dels anells rodant simultàniament la primera, la segona i la tercera part, i aconsguir que, tot i així, el cast estigui tant agust i de bon rotllo que es tatuïn coses iguals en plan pactes de sang. Nnigú com Woody Allen pot aconseguir fer pel·lícules magistrals, alternant-les amb bodrios, prò sempre aconseguint que surtis del cine pensant: "wenu, és d'en Woody, no és que sigui dolenta, serà que no l'he entès". I ningú com en Tarantino pot tocar el gènere que li dongui la gana aconseguint que sigui una obra d'art.

"Una mica per aquí... una mica per allà... I... Crec que ja he donat amb la fòrmula de la pel·lícula infalible!"

Què té de bo Death Proof (A prueba de muerte)?! Bueno, utilitzant paral·lelismes, que sempre queda com que t'has currat molt més la crítica, que és una peli a prova d'avorriment, sobretot la segona part de la peli. La primera part et posa en situació, t'ensenya per on anirà la peli (o per on pretèn que pensis que anirà). Diàlegs tarantinians amb molt de taco i molta mala hòstia en forma de llaços d'amistad profunda. Molta tia bona, i molta música bona, de culte, i molta referència cinemàtografica, perquè no soblidi que quentin es el que más sabe del lejano oeste. La segona mitja part, però...

BRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRR

"Tengo el último número del Vogue Italiano..."

UA!!! Taquicàrdica! Tarantino, defensor de la dona, ens proposa un kill bill 2, sense una dona tan superheroïna, sinó dunes ties més d'estar per casa, prò amb les mateixes ganes de demostrar de què està feta la dona del segle XXI. No penso fer tampoc apologia del feminisme, només dir que si voleu gastar-vos la pasta fent-tho worth it, aneu a veure la peli, les ties teniu una bona dosi de reverència al nostre sexe, i els tius un bon aparador de culs perfectes, ties boníssimes, i curves sense parar. Tots contents.

Ale, vaig a fer el que aquestes...

Simpsons vrs. Padre de Familia

2007-08-11T04:07:00.001-07:00

L'humor audiovisual no animat està en crisi des de fa temps. La fi de Friends i altres subalterns (de l'anticrist) ha suposat que ara per ara el que més risa faci sigui un metge coix recentment convertit en un sexy madur a cop de "share". Ara el que fa riure és l'animació i el món es troba inevitablement dividit en dos bàndols irreconciliables: els nostàlgics defensors dels Simpsons i les noves generacions enganxades a Padre de Família. Aquest és avui el debat fonamental que omple bona part dels minuts de conversa del sopars dels menors de 30.

Gina = Bàndol II: Els Simpsons són bons, sí (no puc lluitar contra milions d'espectadors agressius cantant spiderpig a l'unísson). Però han estat enormement superats. Ja no fan gràcia, ja no són prou agosarats i tothom se'ls sap de memòria! La pel·li és dolenta: és el resultat de dos anys de feina dels que teòricament han estat considerats els millors 6 guionistes d'animació de la història. I això és el més divertit que se'ls ha passat pel cap??!! Spidercerdo és boníssim però m'esperava un spidercerdo rere l'altre ...

Padre de Família és un altre tema: sens dubte és una còpia descarada dels paràmetres bàsics dels Simpsons i en Pea-Tear-Griffin és un homòleg exacte d'en Homer, però millorat. És l'estupidesa portada a extrems que semblaven insuperables unida a un ús de la repetició magistral que ha convertit el recurs en un dels més valorats en el món de l'humor animat actual. És l'explotació més agressiva de tots els tabús de la societat occidental i això fa molta gràcia. És un trencament de la trama per mitjà de canvis inversemblants que porten l'espectador d'un punt a l'altre PER LA PATILLA, però amb estil. És una bestiesa.

Però és una altra la que supera més violentament tots els límits de la correcció i el respecte als grups socials minoritaris sense cap mena de pudor i amb gran talent (i un doblatge sudaca que fa més risa que res): La casa de los dibujos. Boníssima, també.

Us animo a votar (a votar per Padre de Familia) o a no votar. Això és tot. O a votar Spam, això també.

Kami-Katze

2007-08-11T04:07:00.000-07:00

ANNEX

2007-07-28T15:29:00.000-07:00

El vídeo és gran, molt gran i per això crec que val la pena penjar-lo directament ... Jo ja no em crec ni un d'aquests freaks que van a cantar fatal i es pensen que el que en el seu cap sona com una merda els altres ho sentiran passat pel meravellòs filtre de l'auto-tune imaginari, però aquesta encara em la crec. La pobre només s'ha confós: que tinguis el seient 10 no vol dir que estiguis al top-ten ... vaja.

KamiKatze

2007-07-26T03:47:00.000-07:00

Lo ÚNIC que havies de fer era actualitzar amb un article amb una mica de gràcia, i procurant no fer-ho entre cinc i deu minuts després que la Gina!!! (Percebeu el to, sisplau, de sarcasme complet i total despreci cap a la Carlota) Qui parla és ella mateixa que, tan autocrítica com sempre, es pregunta pq només s'inspira després que la Gina escrigui... PQ¿?! PQ?!! Segurament el fet que la Gina sigui una persona inspiradora ja de per sí tingui molt a veure. Però... PROU d'utilitzar el blog com a mitjpa per ensabonar-nos mútuament!! Qui ho diu?! Faré el que em rotiiiiiiiiii! Total...

El fet és que això que escric avui no és més que una manera encoberta de seguir un dia més sense escriure res al blog, de manera que això i no haver escrit res resulta més o menys el mateix...

Però aprofitaré aquest escrit sense rellevància per realitzar una profunda (i altament injusta) reflexió sobre la vida. Pq els freeeeeeeeakys llejos llejos... canten TAAAAAAAAAAAAAAAAAN malament?!! Vull dir... COMO'N!!!!!! Ja en tenen prou sent lletjos...

http://youtube.com/watch?v=nmwMigGYZoA

I van i els que canten millor... són com models de wapos!!!

Ara... els freakys... els freakys... són TAAAAAAAAAAAAN freakys... i a sobre TOTS creuen que saben cantar... és genètic?!

http://www.youtube.com/watch?v=toL07KGxEwU

pd. el nen Vampiru va trobar novietaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa (una nena a qui mossegava sense que a ella li agradés massa la sensació, semblava...)

2007-07-26T03:45:00.001-07:00

NOTICIAS DEL MUNDO... terrestre?!

2007-07-18T11:04:00.001-07:00

Hi ha un òrgan fisiològic a qui la gent no para d'atribuir sensacions que rarament deu experimentar (i dir rarament és la xorrada més gran que he dit en les últimes vint paraules, pq o ho experimenta o no), com l'enamorament o la por o... l'emoció. el teu escrit, gina, m'ha emocionat (i jo no ho he sabut fins que el meu cervell, que és més llest que jo m'ha dit: nena!! emociona't!! i llavors... zas! emocionada. la simplicitat humana), i m'ha emocionat molt, en la intensitat en que el descobriment d'una publicació d'un rigor científic excepcional em va impactar i perturbar.

El hacha no le impide a George tomar cada dia un magnífico desayuno. Al contrario, ahora no necesita tomar hierro, así que tira por desayunos más sabrosos

Anem per parts (i obviaré la broma del famós personatge de terror citat a la mítica -i absolutament idònia per cantar durant els sopars de les colònies parroquials- dels Lax'n'busto), mai m'he estat d'esmentar la meva passió per la ciència a tot aquell qui em volgués escoltar. I, orgullosa, he demostrat aquest interés a través de la meva motivació per aprendre més sobre temes relacionats amb el camp científic, o obrir debats d'aquest caire, cosa àmpliament demostrada al nostre blog, on s'han tractat temes com la selecció natural o hem posat de manifest sempre el nostre respecte cap a altres espècies... (gina, amaga el títol del blog abans que ningú miri).

Bé, doncs després d'aquesta explicació entenc que qualsevol comprendrà la meva emoció en descobrir una publicació fresca, intrèpida, rigurosa, professional, entregada absolutament a la ciència i a la resolució dels seus misteris.

Per tal de no sobresaturar-vos de portades d'aquest magnífic noticiari, us avançaré que la història del nen vampiru té suc... i és que Love, actually... is everywhere

Aquesta és Noticias del Mundo, que, tot i que per a alguns pugui semblar un acudit, d'aquí poc li tindrem més confiança que a qualsevol informatiu o diari actual. Temps al temps. O... no és cert el que ja en el seu moment vaticinava aquesta versió extraoficial i vulgar dels glamourosos X files, que la baba de cargol va bé pel cutis?

Mulder... parece que a este marciano le moleste que por fin podamos echar un polvo...

Ara per ara,, confio més en l'existència d'un fill d'Elvis Presley que viu a La Manga, que en la bondat i honradesa de qualsevol polític.

Enteneu que aquest era obligat, oi?

Carlota, a veure si actualitzes!

2007-07-18T10:21:00.000-07:00

Ja fa massa dies que entro al blog i veig el meu lamentable article sense comentaris que ningú vol llegir. Ho entenc, és un pal i res més que una manera com una altra de demostrar que tot i el meu 5 pelat alguna cosa he après de Mr. Llorenç. Vale, tema número 1 "zanjat".

Tema número 2: Ja fa massa dies que corre el rumor que has de fer un article al blog sobre quelcom divertit. A mi l'estiu em deprimeix: les guapes surten al carrer a lluïr palmito i les lletges es queden a casa o van al NaturHouse i ara les rambles semblen una desfilada de models a la qual cal afegir el mític suplement esteso-pajarenc de les nòrdiques viatgeres sense calces. Els dies passen lentament i els meus bioritmes comencen a fallar. A l'hivern dormo 5 hores i semblo la Bette Davis xutada de cocaïna i ara en dormo 22 i em costa mantenir les parpelles obertes mentre dino i sopo en el que em queda del dia. Amb això només vull que vegis la necessitat urgent que tu, Carlota, escriguis alguna cosa divertida perquè a mi m'ha marxat la inspiració i ara només em dedico a comptar els Ablatius Absoluts de Tit Livi. Em pasará, ja ho sé, però ara estic hivernant la primera setmana de vacances (primera?).

Ara és quan t'increpo directament:

Carlotita de mi vida
tu eres niña como yo
por eso te estoy rogando
que actualices este blog

No intentes esconderte
en tu mantel rosa de papel
o pillaré mi Ginatron
y me iré a Palafurgel (quina rabieta)

Res més, baby, només recorda que tenim un pacte de ketchup i que hem de començar a aniquil·lar tortugues però ja! Un petó!

Kamikatze